Dimecres, 16 de maig del 2012

D'aquest dolor seu...

Fill meu germana meva

Solitàriament creua el carrer, encara que al carrer hi ha tanta gent. Temps de flors a la Girona que ha conegut en aquests anys vitals de la seva existència. S’omple el pensament de tot allò que li preocupa, i sent que, per dintre, com un arc es tensa tot el cos. A la pell, espurnes de tot el que no ha pogut experimentar mai. Què somia? Somia  tenir persones, prop seu, que no li escatimin afectes, mirades, paraules. Somia tenir algú que la protegeixi, sentir que algú farà el possible per estalviar-li camins i sofriments. I no  sap si a la vida ha pogut tenir gaire res d’això. El pare estava sempre ocupat treballant en feines de misèria perquè ells poguessin viure i la mare va haver de ser molt dura, per poder fer créixer tants de fills. Des de fa temps només es recorda tirant endavant la vida sola, sempre sola.  Mira la gent, alegre que va i ve, i sent tota la solitud en el fons dels seus ulls. Ja no té força ni per avivar un punt més la melangia de tot allò que ha vist en serials que mai no ha pogut viure a la seva sang. Estimava. I ara està sola. No vol enfonsar-se més encara. Pensa en les persones que encara resten al seu costat. No hi és ell, és cert. Però hi ha  altres, alguns, pocs altres.  Pocs realment. No se n’adona i es troba parlant: tot això tinc per afrontar aquest estiu que m'espera. I obre les mans, i se les mira, al mig del carrer.

Just a sobre d’on ella està, un balcó s’ha obert, algú la mira i escriu. D’aquest dolor seu que coneix, que ha compartit al llarg dels anys, en treu la força per escriure unes paraules que parlin d’ella. Li crema a les entranyes tot el que pateix, tot el que ha patit, davant tantes portes que no se li han obert. L’horitzó sempre, tenaç i estrany, se li ha acabat omplint de nit.

Ella aixeca els ulls cap al balcó i plora. Puja l’escala a poc a poc, obre la porta, no sap per on començar, llavors, li surt com un crit ofegat: tens diners per comprar llet per als nens? Acabarem passant fam.


Se l’escolta. La mira i li confessa: ja no sé més on podem demanar diners. Només se m’acut escriure i escriure.
I  escriu. Obre el llibre a l’atzar, els llibres que sempre li fan companyia, i llegeix: Hi ha un temps pel sofriment i un temps per estimar o, potser, tot és u... Miquel Martí i Pol

Encara no hi ha cap comentari

 


rCzFD Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web