M’agradaria saber explicar aquest temps que vivim, però sé que la meva capacitat expressiva té uns límits.

Vull parlar de crisi econòmica, de temptacions i de discerniment. Per fer-ho escullo el que vaig viure ahir, hagués pogut escollir qualsevol dels dies precedents.

Al matí vam fer citar algunes persones ajudades per Àkan per dir-los que, mes a mes, hauríem de renovar el compromís d’ajuda perquè els donatius havien baixat en picat, pràcticament no hi ha donatius.

Ja podeu imaginar la reacció, en uns d’abatiment, en d’altres de desesper: i ara, com viurem?

A la tarda vaig pensar que m’agradaria parlar a les 80 persones que hi ha a classe per donar uns consells sobre com afrontar aquest moment. Però, en acabar la classe, un alumne que estava al carrer em va dir que es trobava malament i que no tenia diners per pagar els medicaments. I una altra alumna em va retenir per explicar-me que el seu pare havia perdut la feina, la mare no té treball tampoc. No vaig poder parlar a la gent, l’assaig de la coral ja feia estona que havia arrencat quan jo vaig acabar.

Sortírem i ens perdérem a l’Abacus, entre llibres, buscant un consol en altres mons. Temptacions de no viure aquest moment, d’evitar-lo. És dur, i crec que ho serà més, de restar al costat dels pobres vivint el que els toqui de viure, i acompanyar els sentiments que se’n derivin, i les situacions greus que es donen i es donaran. Es necessita un cor, un estómac i un cervell que no sé si tindrem.

En un marc més general no veig clar que els governs encertin el camí de sortida d’aquesta crisi, i no m’agrada les seves posicions, ni les paraules que sovint diuen. Em sento desesperançada, hi vull confiar, però em costa. I ho temo francament, però no em donen senyals que pugui confiar en ells.

Per altra banda, em miro l’església, i tampoc veig en la jerarquia senyals perquè hi pugui confiar, els pastors són molt importants, no he sentit declaracions, expressió de preocupació per la crisi econòmica, no tot ho podem acabar dient que ja existeix Caritas. Hi ha d’haver una preocupació central per la duresa d’aquest moment. En aquest sentit vaig sentir unes accions que duria terme l’església anglicana, que sí que em van reconfortar. O sigui, que respecte a alguns mons eclesials també hi estic desesperançada.    

La veritat, quedar-se amb els pobres de casa nostra, ara, francament, s’ha de ser molt valent. Suposo que en les meves defallences actuals s’hi ha fet present el mal esperit, convidant-me a una vida més còmoda, més fàcil, apartant-me d’aquest mal moment. No crec que Déu hagi fet minvar la intuïció que hi va haver d’ajudar els pobres en aquest món, més aviat m’adono que és la presència del mal esperit el qui em faria recular ara. Déu es manté immutable, mentre que el mal pren formes ben diferents.

Llegeixo llibres que em conviden a centrar-me en el present.

Però només puc viure el present si evoco aquell primer desig que em va dur a acompanyar els pobres, i en sento la seva força tan gran. És un desig sant. Amb tot, aquest present se m’ha d’omplir de perspectiva de futur, si no, em falta direcció, no n’aconsegueixo prou força. En la perspectiva de futur només hi veig el desig d’estar amb Déu, de ser comptat al costat dels qui es posen al peu de la creu de Jesús. I en una vessant més humana, només entenc aquest present com una carta que escric als meus fills sobre el que entenc que és la vida.

Present en relació al futur vol dir discerniment. Separar la presència de l’Esperit dels mals esperits. Es paguen molts de tributs per la lluita per la justícia en un món injust. Una de les experiències porta a acceptar a ser menyspreat i malvist per l’esperit d’aquest món, i a la vivència d’una solitud important. El futur del regne de Déu passa per la nostra capacitat de discernir aquest moment present que ens ha tocat de viure. L’impuls de discernir neix en el desig de voler ser fidel a Jesús al costat dels qui ell estima, els pobres. Perquè vull ser fidel sé que he de discernir.

Ho vaig llegir en un llibre zen i ho repeteixo:

Que pugui quedar-me amb el cor obert.

Que pugui percebre qualsevol cosa que m’enterboleixi el cor.

Que pugui despertar al moment present, tal i com és.

Que el cor despert s’estengui a tots els éssers.

I cada matí, cada migdia i cada vespre, reso amb Thomas Merton:

Estimat Déu, no tinc ni idea d’on vaig.

No veig el camí que m’espera.

No puc saber amb certesa on em durà.

Tampoc em conec realment a mi mateix... i el fet que jo cregui que estic seguint la teva voluntat no significa que realment ho estigui fent.

Però crec que:

El desig de complaure’t realment et complau

Espero tenir aquest desig en tot el que faci

 Espero no persistir en res que no sigui aquest desig.

I sé que si actuo d’aquesta manera, em guiaràs pel bon camí, encara que sigui possible que jo no ho sàpiga en aquest moment.

Per això sempre confiaré en tu, perquè, encara que pugui estar perdut i en l’avantsala de la mort, no tindré por, perquè sé que mai no permetràs que afronti els meus problemes completament sol.