De vegades, el cor va  ple de tants pensaments i de tantes imatges que el silenci impera sobre la paraula. No és que hagis desaparegut, o que la força t’hagi abandonat, és que un devessall de paraules s’han instal·lat en el teu interior esperant, sense cap pressa, el moment per anar essent transcrites.

Potser aquests dos últims atemptats a Bagdad m’han mogut a escriure, en la seva brutalitat. Segueixo amb atenció els llibres d’Olga Rodríguez, que transmeten amb molta força testimonis de dolor del nostre temps. A El hombre mojado no teme la lluvia d’Olga Rodríguez recull les històries de persones d’Iraq, Israel, Palestina, Afganistan.

Unes paraules de Yamila, una presonera iraquiana de la presó d’Abu Ghraib m’han resultat especialment significatives perquè crec haver-les sentides en diferents situacions de vida:

“Yo ya soy una persona destruída – se lamentó Yamila – Todo lo que fui, todo lo que conseguí, todo se evaporó. No tengo nada y estoy destruída en mi interior. Creo que por mucha imaginación que alguien tenga, es imposible hacerse a la idea del sufrimiento que hemos sentido y visto. Sigo adelante porque soy un testigo vivo. Mi obligación es contar; por eso esta casa mía tiene las puertas abiertas. Todo aquel que quiera escuchar es bienvenido. “ 

Moltes de les persones a qui he escoltat aquests darreres setmanes han dit paraules semblants per causes molt diverses, en totes elles emergeix amb força l’anul·lació de la persona, d’una cultura o d’un país. Porto dies reflexionant sobre aquest tema. En les relacions personals, segur que ho hem viscut, o en altre tipus de relacions, algunes vegades es busca l’anul·lació de l’altre, apagar la seva força, fer callar la vivència, les paraules, el seu sentit de la vida. I així he aterrat en la meva pròpia vida, o en la dels homes i dones a qui he escoltat, o en el meu país, Catalunya, o Palestina, o Iraq, on sigui, on sigui que uns vulguin fer desaparèixer la realitat dels altres. La lliçó del respecte, del tacte, de no envair l’espai de l’altre perquè pugui ser. Però deixar ser no és fàcil, arribem, arrasem, envaïm, envaïm, envaïm. Descalços sobre el terra, prestos a escoltar l’altre, a fer-li espai, a reconèixer-lo... L’altre, aquest interrogant etern.

Avui, com cada dia en aquesta crisi, han vingut persones a demanar ajuda per poder pagar una habitació, i avui, com ahir, en acabar les classes, he hagut de dir que no podíem. Em dol el cor i sempre em sento en fals quan dic que no, com si faltés al meu principi de donar el màxim, de donar-me al màxim de mi mateixa perquè l’altre pugui ser. Em pregunto com s’ho fa, i s’ho farà, molta gent, per sobreviure i reso perquè hi hagi gent que decideixi compartir els seus diners per ajudar la gent que no pot ni tenir un sostre on dormir. Ho dic amb transparència, mirar els ulls del que no té res i dir que no pots ajudar no és gens fàcil. Per a mi que intento viure la vida de Jesús en mi no és senzill. Després em cal refugiar-me en paraules, com aquestes de Pere Casaldàliga, que em són consol i ajuda en moments de dolor per no poder ajudar.

Mi fuerza y mi fracaso

eres Tú.

Mi herencia y mi pobreza.

Tú mi justicia,

Jesús.

Mi guerra

y mi paz

 ¡Mi libre libertad!

Mi muerte y vida,

Tú.

Palabra de mis gritos,

silencio de mi espera,

testigo de mis sueños,

¡cruz de mi cruz!

Causa de mi amargura,

perdón de mi egoísmo,

crimen de mi proceso,

juez de mi pobre llanto,

razón de mi esperanza,

¡Tú!

Mi tierra prometida

eres Tú...

La Pascua de mi Pascua,

¡nuestra gloria

por siempre,

Señor Jesús!

Acabava d’escriure aquestes paraules i ha entrat una persona acollida a l’associació i m’ha dit: Avui he llegit que quatre milions de nens més petits de 5 anys moren al món cada any, saps, jo vaig estar a punt de morir de petit, hauria estat un d’aquests nens. De vegades escapem al destí, i arribem aquí, i aquí, la vida, encara que sembli impossible, pot recomençar de nou. Gràcies per fer-ho possible.

Gràcies per fer-ho possible. Com deia Casaldàliga: Caminamos para la vida, caminamos hacia la Pascua, estamos vivos o resucitados. A pesar de los muchos conflictos, la humanidad no se suicida, hay siempre un camino, una salida. Estoy cansado. Con una pesadumbre profunda. Hay días en que la prisión, el destierro o la muerte serían una liberación. Pero hay que caminar. Con la cruz a cuestas y haciendo de las tripas de las circunstacias corazón de la paz.

Hi ha homes que marquen els camins del món, malgrat les nits fosques que ens indiquen que han penetrat la realitat, que no són belles paraules les que diuen. Cor de la pau. En pau, i en esperança, segur que hi ha un camí, una sortida.