Va ser ahir, escoltava la seva vida enmig de la guerra, m'explicava la seva peregrinació per diferents països, els seus fracassos, les seves integracions, el seu desesper. Demanava, com tants i tants altres, habitació. Ni habitació, es prestava a qualsevol lloc, per les hores que fos. Dorm al carrer.  

A la nit, en reunió a la casa d'Àkan, els responsables recordàvem als estandants de la casa la gent que demana ajuda, la difícil situació dels que estan dormint al carrer, com ells mateixos podrien estar-hi ara. Vaig dir que demanaven dormir a qualsevol lloc, fins i tot sobre una taula, on fos. I, llavors, com una llampec que fa mal, em va venir la seva imatge. El meu fill, als sis anys, dormia sobre la taula d'un restaurant a Dhaka, de dia hi treballava, de nit, el deixaven dormir a dintre. I sents per dintre la indignació i la revolta: no pot ser! No pot ser, de cap de les maneres pot ser! La condemna de tants!

Hi ha un contracte moral que estableix cada persona, efectivament: és el contracte personal que cadascú estableix amb la misèria del món, aquí es resol, s'explica, es justifica l'existència, i es fonamenta la fe, la fe de qualsevol de les religions del món. Posicionaments. 

Vet aquí la vida: un contracte moral, signat individualment, que ningú pot subscriure per nosaltres, amb els pobres.