Dilluns, 02 de gener del 2012

Comencem l'any

Fill meu germana meva

M'atura pel carrer: 18 anys fora de casa no són 18 dies. Parla de la guerra que va viure. Parla de la mare, dels oncles, vius encara, dels morts de la guerra. Camina amb dificultat, si aguanta més aquí sense cap recurs, penso que pot acabar molt malament, li ho dic, li ho repeteixo. M'ajuda a travessar el carrer, porto un paquet que pesa i ell insisteix. Després, m'ho diu: ell va destrossar la meva vida, la va destrossar tota, teníem un negoci familiar compartit, ell era el gran i sempre volia ser més, agafar més, jo tenia la meva família i l'havia de defensar, també reclamava la meva part, és cert, tu creus que jo hagués hagut de cedir? Havia de lluitar per ells. Quan va veure que no es podria quedar amb tot el negoci, llavors, saps què va fer?, el va destruir. Perquè ni ell ni jo poguéssim aprofitar-nos-en.Tot allò que tant d'esforç ens havia costat als dos, anys de treball, de no dormir... Va dir que allò no valia res, res, i ho va destruir, amb les seves paraules, amb les seves mans. Ell ho volia tot, tot per a ell i, com que no ho va poder tenir,  jo ho vaig perdre tot, la possibilitat de sostenir la meva família, però també la confiança en els altres, el creure que junts podem fer alguna cosa. En realitat, va acabar amb mi. Vaig marxar, els vaig deixar a tots. Potser vaig fugir. No sé què ha estat d'ell. Vaig abandonar la dona i les filles, pensant que a Europa me'n sortiria i els podria salvar. I ja veus, no he aconseguit res, res. Potser només em queda tornar, ara que encara tinc una mica de forces. No has tingut mai somnis tu? No has somiat una vida diferent? Una vida per als teus fills, sense haver de patir per al menjar, per la roba, per la casa? La teva vida és segura? O també la teva vida corre perill? On viuen els teus fills? No has tingut mai res molt valuós, alguna cosa que per a tu era molt important i t'ho han tret? T'ha fet mal algú, molt de mal? No voldria que ningú et volgués fer mai mal. Quan et veig riure, sóc feliç, quan veig els problemes que et duem entre tots, em sap greu, però la vida és així. Estic content quan tu estàs contenta, de veritat, ho sento amb el cor.  Puc fer, abans de marxar, alguna cosa per tu? He estat bé a Europa, amb vosaltres, però no ha pogut ser. Hagués estat maco poder fer venir la família, que veiessin la vida d'aquí, que visquessin aquí, amb mi, però, no ha pogut ser. Creuem el carrer. Em diu adéu. "Quan sàpiga alguna cosa segura, et vindré a veure, potser per dir-te adéu. Quan sigui a Àfrica, no m'oblidis"

Puja l'escala rere meu, em crida, alegre, jove: m'he casat, visc a Brussel·les, estic bé, molt bé, no ho veus? I sí, ho veig!

Truca el timbre mitja hora abans de la que havíem quedat, abatuda, només traspassa la porta, i repeteix una vegada i una altra, "gràcies per tot. Em fa vergonya dir-ho. Gràcies pel menjar, per escoltar-me, per aguantar-me, per tota la paciència ara que fa tants anys que ens coneixem, gràcies pel perdó. Crec que em tornaré boja, només em repeteixo, i em repeteixo: ara que ens han tret el Pirmi, de què viurem?"  Té dos fills, petits, un no està bé, ella és molt jove encara, però ja sembla gran, molt gran. "Si els senyors que administren els pirmis vinguessin a veure les nostres vides, tu creus que gosarien treure'ns el poc pa que tenim?" Començo a pensar que haurem de convidar algú per veure, i per viure.

Envia un correu: aquests senyors de les caixes, aquests que cobren tant, per què no vénen a veure, per un dia tan sols, les nostres vides? Ho pots dir en algun lloc? Jo m'ofereixo perquè visquin amb mi, i segueixin la meva vida, i sàpiguen tota l'amargor que hem de suportar i com s'ha de ser valent per aixecar-se cada matí? T'ho he dit mai que començo a tenir por?

 

Envia un correu fa poca estona:  m'estan esperant un grup de nens petits, m'han demanat un curs! Estic contenta de viure el que visc, contenta de poder ajudar els altres en aquest moment tan difícil, contenta d'encara estar viva, contenta de respirar, d'estimar... Estic contenta i, quan m'aixeco al matí, somric, feliç, perquè avui també intentaré ser fidel al Senyor. M'agrada dir-te aquestes paraules. Intepreta-les bé. Hi ha gent que prefereix paraules plenes d'ombra, però jo vull transmetre't la felicitat de ser útil en aquest món que he descobert tan dur. Ja sé que pot fer mal que digui que sóc feliç en aquest moment, però, no tinc dret a sentir-m'hi? Jo he plorat molt, molt, he patit molt, molt, he suportat coses molt grans, potser massa grans. I ara, de sobte, m'arriba una estranya felicitat, hi tinc dret? Tu creus que jo tinc permís per riure i per somriure, per sentir-me segura, per poder estimar, per poder abraçar els altres? No tinc dret també jo a proclamar ben fort: que m'agrada viure, malgrat tots els malgrats, i que sóc feliç lliurant la meva vida als altres, perquè un dia vaig descobrir Jesús de Natzaret, i que estic convençuda que aquest temps passarà i n'arribarà un altre ple de primavera i de goig!

Encara no hi ha cap comentari

 


C94u8 Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web