Eren 22, molts, acabats d'arribar, gent amb fred a la mirada, amb veritables ganes d'aprendre la llengua del país on havien arribat. Molts també no sabien ni llegir ni escriure, s'entossudien a aprendre les lletres, els sons... Va ser maco, senzillament. Així és de vegades, un grup comença a la nostra petita classe d'Àkan, i tot es torna a posar en marxa. Em va agradar francament fer la classe, en acabar, sentia aquesta sensació lleu de felicitat, de quan has estat veritablement present, de quan has donat la força, el coneixement, perquè l'altre se senti bé, i s'estimuli, i agafi il·lusió, i oblidi una mica.

Ja tothom havia marxat. Les restes del dia parlaven de cinc persones més que havien demanat ajuda, alguns, ja viuen al carrer, d'altres, tenien fam. Costa després reprendre la vida, costa tornar a agafar els hàbits de la quotidianitat, quan has vist els límits del que és quotidià, quan has vist el més enllà de quan no hi ha res...

Aquest matí sentia, més que veia, els comentaristes del programa Els matins de Josep Cuní i Lídia Heredia  a TV3. Els sentia com parlaven de la crisi, i dictaminaven, o distribuïen prudències o comentaris cautelars. Jo pensava en els meus alumnes d'ahir i sentia aquest buit a l'estómac dels que estan lluny de poder parlar mai en una televisió, i explicar-se, explicar el desert de fred que es passa al carrer, la fam... Francament, tristesa.

No és fàcil estar al costat de les persones que ho passen malament, hi ha uns avatars, uns daltabaixos, unes esperances, és com un camí ple de revolts. Déu porta a estar al costat dels més pobres. És Déu qui aguanta en aquest anar i venir de l'existència quan es fa difícil. Déu acompanya perquè estima aquest estar a frec dels qui pateixen pobresa.  Déu estima els qui donen la seva vida pels pobres, estima la seva vida.

Jesús anava pels camins de Palestina, acollia els pobres, curava els malalts. Deia que el Regne de Déu ja és aquí. I jo ho crec en cert sentit també. El Regne de Déu és dins nostre, forma part de la nostra existència, només cal saber-lo despertar, descobrir. Ahir al matí, abans de la classe, havia tingut unes experiències tristes, la de les persones que es fan grans, i no troben feina enlloc, van abandonar els seus països pensant-se que aquí els aniria millor, i no hi ha feina, malgrat els papers en regla, per algú, per alguns i algunes que s'han fet grans. És llavors quan  vaig pensar que la dignitat devia haver de venir per molts altres camins que no fos el treball. El treball dignifica, i quan el treball ni arriba, ni possiblement arribarà, què és la vida de la persona? Com pot trobar la seva dignitat en el dia a dia? El Regne de Déu és dins nostre, i dins d'aquestes vides malmeses, com podem fer present, viu, evident, veritat,  el Regne de Déu?