Dijous, 01 de març del 2012

Com els ocells vénen, se'n van...

Fill meu germana meva

 

"Torno amb les butxaques buides, només em tindran a mi, només els podré regalar el que jo he après, res més, perquè no puc comprar regals per guanyar-me la seva simpatia ni el seu amor, no tinc res, i això és molt dur pels que vam marxar, pensant que tornaríem rics, com tornen molts, amb els cotxes, les dones, els nens... Jo aniré pràcticament sense maleta, pràcticament amb les mans buides, al cor, ho duc tot. I tinc tantes ganes de poder-ho explicar! No sé per on començaré. Estic temptat de començar pel final, perquè hi ha un missatge que em crema als llavis, unes paraules que són les que en el meu interior, que és on he viscut tots aquests anys, he anat escolpint. Crec que el que vull dir és el més bell que jo puc arribar a dir a la vida, ho he descobert aquí, abans no ho sabia: estimeu-vos els uns als altres, protegiu-vos, ajudeu-vos, doneu-vos amor per poder viure i avançar, i estudieu, a l'edat que sigui, estudieu, formeu-vos, apreneu, no visqueu ignorants."

Ahir va escriure, ja era a mig camí dels seus. Escrivia recordant qui havíem estat per a ell, les seves paraules tenien el regust alegre de l'agraïment de l'amic, però també tenien un deix de nostàlgia, d'adéu, que m'ha fet sentir per dintre l'enyor de la seva paraula pausada, de la seva mirada somrient, de la seva saviesa, de la seva paciència... He recordat tot el que havia après d'ell. M'ha semblat que l'amic s'acomiadava i, per uns moments, he dubtat de si tornaríem a veure'l.

Amics d'uns mesos, amics d'uns anys, com els ocells, vénen, se'n van, deixen petjades dintre nostre inoblidables, encenen en nosaltres el més bell que la vida ens pot ensenyar: aquesta fraternitat universal, aquest amor sense fronteres, en la llibertat dels fills de Déu.

Ahir mirava la classe on en aquests moments tinc la sort de poder ensenyar la meva llengua, de poder ser útil, i pensava que allà, davant meu, hi tenia un retall de la humanitat, venien de les quatre parts del món, nois i noies subsaharians, dones marroquines, algerianes, nois marroquins, algerians, paquistanesos, romanesos, llatinoamericans..., els mirava i sentia tota la bellesa d'un món que es mostrava davant meu, un món on jo sentia que Déu es manifestava i ens ensenyava, una vegada més, el camí de l'amor mutu, de la comprensió, del treball per comprendre'ns, per la generositat de tot allò que la vida ens ha donat.

No sé, és cert que vivim un d'aquests moments durs de la nostra història, però, fins i tot quan tot sembla que se'n va per terra, encara queda molt per viure, està en el nostre interior, guardat, silenciós, parla dels valors més grans de l'existència, aquells que han fet avançar sempre el nostre món, valors de veritat, que, enmig d'un món depredador en tants aspectes, emergeixen. Beneïts  valors de l'espera, de la paciència, de l'atenció amorosa, de la mirada quieta, ells obriran camins.

Nou comentari

Comentaris (1 - 1 de 1)

 

  • Santi| Enviat el dia 02 de març del 2012 a les 07:43h

    Ells no vénen a crear lligams amb les persones que els ensenyen llengua, ni tan sols amb les que els obren camí i els acompanyen pels laberints i obstacles de la nostra societat "desenvolupada". Però, en fer camí junts, un camí tan raspós, de tan sofriment,es produeix una il·luminació. A vegades és l'acompanyat. A vegades és l'acompanyant. A vegades, meravellosament, és comuna. Crec que això darrer es produeix més fàcilment si hi ha el referent comú i la inspiració comuna d'una persona que es va clavar en les cruïlles més doloroses de la vida.Gràcies de fer-nos participar d'aquestes delicades i sensibles llums que ja s'extenen de continent a continent.

 

 

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web