Són quatre. S’asseuen disciplinats a la taula de secretaria. Vénen d’una falta de coneixements important. S. els fa classe. Ells atenen les explicacions, les instruccions, no sempre és fàcil entendre..., però miren amb aquella set que expressa la mirada quan vol aprendre i ha trobat algú que pot i vol ensenyar. A mi, que estic escrivint invariablement a l’ordinador mentre es fan aquestes classes, m’emociona.

Era de nit ja, cap a les dotze. Dic bona nit a un noi de la casa, puja l’escala, jo em recullo a llegir. De sobte, es gira i em diu: “Ll, ajuda’m” . Baixa de nou les escales, i va a l’habitació on, cada nit, estudia. M’ensenya amb preocupació la divisió que ha fet, vol saber si està bé. S. li ha deixat deures, i ell els ha volgut fer, però dubta de l’encert. M’ensenya la pàgina plena de pals on ha restat per poder fer la divisió. Em diu que d’una altra manera no en sap. Ell i jo aguantem el full amb respecte, i jo sento que aquell full és sagrat. Expressa la qualitat de la condició humana, l’home, ja una mica gran, que vol comprendre. Penso que per aquell moment d’ahir tota la vivència de la casa d’Àkan, on vivim i convivim immigrants i autòctons, queda justificada.

Moment de plenitud, de bellesa. M’agradaria que altres, com nosaltres, poguessin assaborir un d’aquests moments. Canvien la vida, els valors, per sempre. Sento de nit que aquesta casa m’ha canviat la vida, me n’ha mostrat parts d’una duresa que ignorava en la seva constància i en la seva extremitud, però de les belleses viscudes no en sabria acabar el rosari immens.

Ahir a la nit un africà, en el nostre barri de Vista Alegre, es meravellava que la divisió d’una xifra li hagués sortit bé. Que Déu ens doni la sensibilitat suficient per veure que això és un tresor, la intel·ligència per fer-lo avançar, i la paciència i la contenció per saber caminar al pas de cada u.

Aquest matí llegia Sobrino parlant d’Ellacuría. Són paraules que m’edifiquen, diu que buscava sempre en què podia servir, quina era la voluntat de Déu... Pregunta constant, que em faig i refaig..., que Àkan, amb l’acompanyament que hi tinc, m’ajuda a concretar.

Ahir a la tarda, setanta-cinc persones feien el curs d’estiu d’Akan de llengua catalana. Tot té un valor, i mereix un respecte. Jo penso que l’esforç que fem mereix això, ser reconegut en el seu valor, ser receptor del respecte dels altres. Calladament, pausadament, anem fent camí. A la font, Jesús inspirant contínuament. Hi caminem aferrats, sabem com és de difícil i abrupte el camí. Calen referents, mans, inspiracions... Mirar més enllà per veure més aquí. Avui, dia de Sant Ignasi. Mentre escric aquestes paraules, el noi de les divisions, a l’habitació del costat, fa els càlculs que ahir nit, com en pregària, vaig escriure-li a la seva llibreta. Secretament, ocultament, en tot, estimar i servir. Amb gratitud immensa per tant de bé rebut.