Vaig llegir al diari de diumenge sobre la implantació d’un catecisme de la Conferència episcopal espanyola a Catalunya. Cito de memòria perquè estic molt allunyada d’aquest món. Parlaven de gent que no hi estava d’acord, per exemple, Pere Codina, recordaven la bona tradició catequètica catalana. I és aquí on volia anar a parar. Ignoro què està passant eclesialment en molts aspectes, però no puc deixar de parlar quan es tracta de catequesi. Em costaria. Vaig tenir la immensa sort de compartir bons anys de treball al costat de catequistes extraordinaris, a Confirmació, però també vaig veure el bon treball que es feia a d’altres nivells, amb els meus fills. Als tretze anys, un bon capellà, Mn. Lluís Vilà, em va demanar si volia fer catequesi a les nenes d’un barri obrer del poble en què jo vivia. M’agrada la catequesi, m’apassiona l’art i la responsabilitat de transmetre Jesús. He conegut catequistes d’una vàlua i dedicació extraordinària. En moltes nits, fa ja uns quants anys,  vaig recórrer Catalunya, per fer xerrades a comunitats eclesials, i sempre vaig trobar la preocupació per la catequesi, viva, forta, pensada, reflexionada, buscada. Crec que l’Esperit Sant estava realment amb ells, amb elles. Em mereixen molt de respecte els catequistes, les catequistes. He conegut bons capellans que es deixaven acompanyar, guiar, compartir, per persones que ho donaven tot per fer arribar la fe als nens, als nois, i que, a la vegada, es deixaven també acompanyar, guiar, compartir per mossens d’un lliurament exemplar. Sí, penso que tenim una bona tradició catequètica, una de les característiques principals de l’església catalana. Ignoro si en aquests moments es manté, però jo en tinc un record immillorable, un dels més bons records de la meva vida. Església exemplar.

Després de llegir la notícia, vaig donar moltes voltes a Jesús. Moltíssimes. En com Jesús era transmès moltes vegades, i, ho confesso, tot el diumenge, em va omplir una immensa pena. Potser tot això em va dur a renovar el meu compromís amb la seva vida, i a renovar el compromís en la seva difusió. Donar la vida també perquè Ell sigui conegut, estimat, perquè pugui seguir obrint camins a tanta gent que poden trobar el sentit a la vida al seu costat. Tan important com  ajudar aquests nois immigrants se’m revelava el treball perquè Jesús fos conegut. Només sortia un prec de dins meu: que aquesta feina d’Àkan parli de Jesús, que en sapiguem parlar explícitament, que continuem sentint-nos que som part d’aquesta església que lluita per fer real el missatge de Jesús, que no oblidi mai el meu compromís amb aquesta església, que no oblidi, que no me’n separi, que no tingui la temptació de la llunyania. Jesús. Jesús. Me l'estimo, molt, molt, no ho sabria dir diferent. Com deia a l’evangeli d’avui: la noia no és morta, sinó que dorm. De vegades tots semblem morts, potser només dormim. I Jesús ve, jo crec que ve sempre, que no el traïm, pobre, sol·lícit, sempre buscant el respecte a la persona, estimant-la, prenent-la per la mà, fent que s’aixequi, donant-li la vida que li havien manllevat. I nosaltres, que ens diem cristians, des de dalt fins a baix, sabem omplir d’amor, de reconeixement, de sol·licitud, els altres? No sé, sóc sincera, de vegades m’omplen tants interrogants, i tantes tristeses, i tantes decepcions, pensant en persones i institucions i coses de la nostra església, que m’aferro fort al meu treball pels pobres, en la prova de l’amor, que ens hi trobem. No sabria què més dir-hi.

Avui, com cada dia, dues persones han demanat ser acollides en habitatge, una d’elles ja dorm al carrer. Per contra, avui, en aquesta casa d’Àkan, des d’on escric a la 1 de la matinada, dues persones hi dormiran per primer cop aquesta nit. Anaven a parar al carrer. Que Déu les beneeixi!