Dimarts, 28 d'octubre del 2008

Avui fa 50 anys de l'elecció de Joan XXIII

A finals de setembre parlàrem llargament, ell des d'Algèria, des de la ciutat fronterera on viu, jo des de Girona. Ell estava desesperat, volia prendre el "camí dels clandestins", "el camí del mar", i jo li deia que no ho fes, que no vingués. Quan ho deia, pensava en els seus dos fills, però no m'era fàcil dir-li el que li deia, ell forma part de la meva responsabilitat a la vida. Els nostres representants governamentals han passat per experiències com aquesta? S'han enfrontat al dolor d'un pare, amic, pels seus dos fills? Tenen fills? Han patit per ells? Quan els sento que parlen, dictaminen, condemnen, amenacen..., penso en experiències com aquesta: el dolor d'un home que no aguanta. "Els fluxos migratoris"
Hi ha una cançó que hem començat a assajar la Coral d'Àkan. Quan la cantem, penso en ell, en la casa d'un banlieu qualsevol on viu amb la seva família :
Que triste se oye la lluvia en los techos de carbón,
que triste vive mi gente
en las casas de carbón.
Viene bajando el obrero,
casi arrastrando sus pasos
por el peso del sufrir.
Mira que mucho ha sufrido.
Mira que pesa el sufrir.
Avui es compleixen 50 anys de l'elecció de Joan XXIII. Per això escric. Que important és la vida de les persones! Com poden ajudar el món a avançar! Penso en la bondat i en el bé que va inspirar, en l'esperança que va encendre! Quants reptes té oberts l'església! Que apassionant seria poder lluitar per la seva fidelitat a l'essencial! Però que difícil, que difícil, que difícil! Joan XXIII va dir en obrir el Concili: En el nostre temps, l'Esposa de Crist prefereix usar la medecina de la misericòrdia més que la de la severitat. Vol anar a l'encontre de les necessitats actuals, mostrant la validesa de la seva doctrina més que renovant condemnes.
A quantes realitats actuals podríem aplicar les seves paraules!
S'asseu a classe davant meu. Les classes són un vertader espai de resiliència, per a ells, els alumnes, també per a mi. M'havia fixat en ell especialment. Conec la guerra del seu país, he llegit, rellegit. En conec també d'altres vides, algunes han estat impactants per mi, per l'horror que transmetien, el dolor immens que experimentes quan algú t'explica l'olor de cremat dels cossos, la por gravada a la mirada. El seu posat, però, és serè, adolorit, però serè, tranquil, reposat. Transmet confiança. Avui hem inaugurat unes trobades de conversa, perquè pugui parlar. I ha parlat. Ha parlat de la bona vida que havia tingut abans, dels diners, de la família, de la poca importància que havia donat a l'educació, del que li costa ara aprendre una llengua quan els trenta han ja començat a baixar. Ha parlat de morts, d'assassinats. De por. De com té el cap ocupat. Ha parlat de com estima els dos fills, de com plora quan pensa en ells, ha parlat del petit a qui no ha conegut. Ha parlat del dia que va haver de marxar, de com va arribar a un port i es va fixar en un vaixell, de com el van amagar, de com va arribar a una ciutat del nord d'Espanya, de com, aterrit, va anar a una estació de tren i va demanar ajuda al primer que va passar, i de com un home el va escoltar i li va dir que coneixia una associació que a la ciutat on vivia podia ajudar-lo a demanar l'asil, i li va pagar un entrepà i un bitllet per anar-hi. Explica que aquell home, escoltant la seva història, plorava. I ara ell també plora perquè la seva dona i els dos fills estan en zona de guerra i tem per ells, i ell està molt, molt lluny, en una situació que mai no hauria imaginat.
És jove, és l'última acollida a la casa d'Àkan. Va haver de marxar del seu país per circumstàncies polítiques, el pare va morir fa tres anys, a la mare la van atropellar, fa un. Ha estat al carrer. Diu que la primera nit de dormir a la casa no podia aclucar els ulls. "Ni amb fantasies, em deia, hagués pogut imaginar això"
Llegeixo amb passió, i admiració, i adhesió, la cartes de la Mare Teresa de Calcuta on explica la foscor que va viure durant tants anys, mentre feia tant de bé. Em dol immensament que una persona com ella hagués de patir una sequera espiritual tan gran. M'arriba d'ella un testimoniatge fort: la vivència de Jesús a la creu, vivència d'abandó de Déu, de solitud, abandó dels companys, dolor, físic, en aquest cas, de la crucifixió. Jesús, sofrent, es va sentir abandonat, per Déu i pels amics. Foscor forta. Quin dolor de la mort de creu! Penso en els nostres immigrants: també s'han sentit alguns cops abandonats per Déu, s'han sentit sols, sense la família ni amics, i han patit, fortament, físicament, i psíquicament. L'immigrant simbolitza en molts casos aquest moment de la mort de Jesús. Penso que acollint-los, acompanyant-los, curant-los, guarim, fem companyia a aquest moment de Jesús.
Avui es compleixen cinquanta anys de l'elecció del papa Joan XXIII, i el seu record m'omple de vida i goig. Camí i inspiració. En el dia a dia d'Àkan, sovint difícil de discerniments i d'ànims, en els acompanyaments de tantes foscors, no l'oblidem, ans al contrari, ens sosté com un somni de tot allò que havíem somiat que fos l'església: uns braços oberts per acollir cada home i cada dona del nostre temps. Com deia Jesús a l'evangeli de Sant Joan: qui acull els qui jo enviaré, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat. Cada pobre és un enviat de Jesús, qui acull els pobres, acull Jesús, i qui acull Jesús, acull Aquell que el va enviar.

Encara no hi ha cap comentari

 


AMGGz Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web