Dijous, 20 de maig del 2010

Avi, quin dels dos guanyarà?

Fill meu germana meva

Escolta amb atenció les paraules d’un voluntari  a un grup de joves. Han aturat les classes.

 

La immigració que ha arribat és una immigració pobra, normalment gens qualificada o amb poca formació, no ha pogut treballar si no és en el comerç o l’agricultura. Han arribat amb el desesper a l’ànima.

 

Què significa la pobresa? Una paraula dita tan ràpidament. Vol dir que no ha disposat de mitjans per poder-se formar, o que s’ha fet formacions que s’han estroncat, però també vol dir el que hauran patit, dies sense poder menjar, veure la mort com arriba perquè no es poden pagar medecines i moren els teus per no res, haver hagut de prendre decisions difícils. Aquests homes han vist moltes coses. Gandhi deia que a un pobre parla-li només de pa, però jo afegiria que, amb les llums actuals, les experiències vitals que han fet no són gens menyspreables, potser no han pogut tenir formació, però han adquirit fortes experiències amb la seva vida que s’haurien d’escoltar, poden aportar molt. Han viscut sense tenir les necessitats bàsiques solucionades, és cert,  i han hagut de lluitar fortament, però, en la majoria dels casos, s’han sentit estimats i recolzats, han experimentat un sentit de pertinença gran.

 

Vénen de circumstàncies polítiques difícils, de països inestables, o sota dictadures, o de la guerra. Saben el que són els règim repressius, autòcrates, que només afavoreixen els seus clans, on la condició democràtica no s’ha pogut exercir. Això, afegeix el voluntari, pot provocar una gran admiració per la democràcia, creient que aquí hi ha la solució als seus mals, i, per tant, s’impliquen fàcilment  amb la vida col·lectiva. O potser, aquest haver viscut sota formes no democràtiques, aquest no reconeixement de l’individu, aquest no costum de no participar a la societat civil, els pot dur a la centralització en la vivència del clan, però difícilment a la dimensió més social, col·lectiva.

 

S’immigra perquè es té un somni, perquè es té una visió, perquè es creu que marxant se solucionarà la situació econòmica, es podrà sobreviure, es deixarà enrere una situació insuportable.

 

Països d’origen, dures realitats, conseqüències del colonialismes, cap perspectiva que la situació pugui canviar, territoris sense riqueses locals, o plens de riqueses que exploten estrangers. Governs que no aporten sortides, que s’aprofiten, que representen..., com confiar en ells perquè facin avançar la vida? S’han mundialitzat les desigualtats. I ara...

 

El voluntari calla, mira la classe, i torna a callar. Ell, que escolta i que és la classe, podria seguir parlant.

 

I un dia va marxar, va arribar a Europa, va treballar, va crear una família, va tenir fills i es va fer un tip de posar maó sobre maó. I es va fer gran. I ara ja no posa maons, s’asseu en una cadira de la classe d’Àkan, amb la seva mirada entre mig perduda i mig sorpresa i aprèn a escriure la A i la R i la S i la E, i aprèn a llegir, aquestes elles que tan difícils són... I quan acaba la setmana fa cua per obtenir el certificat que li permetrà seguir cobrant l’atur o un subsidi i prega al seu Déu que es faci la reconversió del país on va arribar de jove, carregat de somnis, i es creïn empreses, ara que ja sap que potser mai més no tornarà a posar rajols. No obstant, el dubte l’assalta: hi haurà un lloc per a ell en aquestes noves indústries?

 

Fuig del pensament, ja fa temps que només viu en el dia a dia i es baralla amb la G i amb com s’ha de pronunciar, la seva batalla diària. Un dolor crònic se li ha instal·lat en el cos, i té por que l’immobilitzi per no ser a temps a la recuperació. Sap que són els més febles i els més pobres en aquesta crisi, es mira els voluntaris, ha començat a intuir com depenen del cor d’aquesta gent estranya que s’ocupa d’ells i els somriu. Deixa caure el llapis i el pensament vola, ahir, el voluntari els va explicar una història que li va agradar molt.

 

Allà lluny, a Amèrica, hi havia una tribu, un clan, com el seu, els xerokee. Un ancià de la tribu explicava coses del món i de la vida als seus néts per mitjà de contes. Aquell dia, explicà als petits que dins seu vivien dos llops. Un era la por, l’altre era l’amor, i lluitaven entre ells. El vell digué que aquests llops vivien també dintre de cada persona, dintre de cada un lluitaven sempre.

 

I un nét preguntà:

 

-          Avi, quin dels dos guanyarà?

 

I l’avi contestà:

 

-          El que jo decideixi alimentar

 

La història també parlava d’ell. El dia que va pujar les escales llargues d’aquell edifici del centre de Girona va tenir por, ell, que mai no havia pogut anar a escola, ara..., ja veus...

 

Però va sentir la força de l’amor, que és sofriment, preocupació, responsabilitat, però també somni. El voluntari havia escrit ben gran sobre la pissarra les paraules d’un poeta català, Màrius Torres:

 

-          sempre el somni que precedeix la força!

 

I sent una mena d’escalfor a dintre. Feia molt de temps que no es sentia així.

 

   

 

 

Encara no hi ha cap comentari

 


6r9K2 Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web