Dijous, 27 d'octubre del 2011

Ara sé que tot pot passar a la vida

Fill meu germana meva

Quan parla, mira, mira amb l’alegria als ulls de quan estan per tu, per la teva història, per la teva vida, i,encara que el que explica, li fa mal, i em fa mal, està content, i s’agafa tot el temps del món. En canvi, quan escolta, té por de les meves paraules, del que li poden revelar, i es posa seriós i tens. Coneix poc del món on acaba d’arribar fa tres mesos, per mar, veient la mort de la meitat dels que viatjaven amb ell.


Arronsa les espatlles i, com a carta de presentació, em diu que no espera res, res de la vida, que li és pràcticament indiferent, perquè ho ha vist tot, ho ha patit tot. Primer dóna voltes sobre el seu “viatge” d’anys per apropar-se a Europa, m’explica els morts al desert, els companys que no van sobreviure, després explica com un tren va tallar un peu a un seu company, just quan anaven a saltar  per pujar-hi, i diu que no sap de què se’n deu haver fet, explica com molts moren agafant el camí del mar, i són persones amb qui has fet una part del camí, amb qui has compartit el desig d’una vida millor. I explica els morts sobre l’aigua. I explica el dolor, la violència, l’amenaça, la por que es viu durant tot el camí, i diu que descobreixes, com mai, que el que mor pots ser tu, i que això et fa sentir dèbil, immensament dèbil, l’impacte terrible d’estar parlant amb algú amb qui has fet una part del camí i que aquest algú mori al cap d’una hora, de vegades de les formes més estúpides, més inútils,  saps que avui ha tocat a uns i demà pot ser la teva hora, i que, quan estàs a la platja, i et diuen que els que van marxar ahir, van morir, saps que la sort, aquesta vegada, potser només aquesta vegada, t’ha respectat, i penses en Déu, penses molt en Déu, potser no fas res més.


“Ara sé que tot pot passar a la vida en qualsevol moment, no posseïm ni el segon que vindrà, pertany a Déu, jo puc sortir aquí, ara mateix, després de parlar amb tu, i em poden matar. I tot s’ha acabat. Per això, no espero res. Hi havia dies, durant el viatge, que el que feia era no fer res, era el més prudent, i esperar si m’arribaria menjar i just poder sobreviure un dia més, sols un dia més, era tot el que demanava. He vist massa per seguir vivint com si res no passés. Quan tu em vegis riure, pensa que no és que ric, intento sobreviure, fer veure que res no passa, oblidar per uns moments, fer broma amb els companys. N ha passat res, no he vist res, no he viscut res. Aquí fa fred i temo el fred del gener quan quedaré de nou sense pis. No em feia por viure al carrer a Àfrica, però aquí sí, aquí fa fred i plou, jo he caminat tantes vegades sota el fred i la pluja, sobretot a Algèria, però aquí em fa por, no em sento segur a Europa com me’n sentia a Àfrica, no la conec”


“Com vols que tingui família, sóc un nen que ha crescut pràcticament al carrer, la meva mare no ens podia sostenir, el pare havia mort de petits, els meus germans i jo ens vam haver de buscar la vida, estic acostumat a espavilar-me, a penes he anat a escola, calia treballar, buscar el diner per menjar. La gent pensa: tenir fills, fills, però qui s’atura a pensar en com viuran aquests fills? No es poden tenir fills d’aquesta manera, si un fill ve, ha de poder tenir garantida la vida, si tu vols, en els seus mínims, els meus germans i jo hem patit molt, jo no faria patir així a un altre, i menys a un fill, abans de tenir un fill s’ha de pensar molt. La pobresa, Déu meu, és tan forta! Tu saps com són els nostres països, mira, allà va arribar França, el Canadà, ens van colonitzar,si volen, poden venir en sabatilles, i nosaltres per anar fins a un d’aquests països, mira el que hem de fer, morir, matar-te, deixar-te matar o deixar-te morir.


No tindria un fill per res al món, com podria fer-li passar tot el que jo he passat, l’estimo massa com per fer-li mal, massa, només pots tenir un fill quan les condicions de vida estan mínimament assegurades, a un fill el deus estimar tant, tant, ja sé que hi ha gent que això no ho pensa, però jo ho he patit, molt, ha estat molt dur viure sempre, i no ho voldria, mai, per als meus fills. Mira, jo he anat amb gent pobra, molt pobra, i, clar, hi ha la violència, la droga, l’alcohol, sé el que és ser pobre i ser nen. La pobresa és molt dolenta, molt. Hauríem de fer el possible perquè no hi hagués gent que la patís. Jo he de prendre les meves providències per tal que els meus fills puguin viure, si no, cap fill. Vull estalviar als meus fills  la misèria, també el preu dels meus fracassos. El meu passat destruiria la seva vida. Necessito l’estabilitat, després pot arribar el benestar per ells. Abans, no. Si no tinc ni un abric, ara, per abrigar-me, i ha començat a ploure i no tinc res, com podria tenir fills, o mantenir els meus fills a Àfrica?”


“Sí, tot m’és igual, perquè sé que el pitjor del pitjor pot passar, i passa. Ara tu em pots oferir el món i demà perdre’l, mira què ha passat a Gadafi, és una lliçó per tots, jo he vist gent que ho tenia tot, i ho ha perdut tot. Saps?, a la vida sempre s’han de tenir dos plans: un pla per si les coses van com tu havies pensat, o com tu desitges, i un pla B, per si les coses fallen. Ara veig que aquí m’hauré de formar si vull tenir dret a una mica de treball, fixa’t que tot el que demano és sols una mica de treball, ja sé que un home com jo potser no tindrà dret al llarg de la seva vida a res més, una   mica de treball, ara mateix estic tan confós, no sé què fer, ni si anar cap aquí o cap allà, em pots ajudar tu a fer aquest pla A i aquest pla B? Els meus companys ja han passat cap a Europa, aquí només és un lloc de pas, ningú no vol quedar-se aquí. I jo no sé què fer. Ara, una cosa tinc clara, cal tenir una ocupació, si no es pot treballar, un s’ha de formar, fer el que sigui, inventar-t’ho, si cal, perquè, si no, et pots tornar boig, sí, boig, jo he vist molta gent, pel camí, tornar-se bojos, i alguns dels que van passar, viuen al carrer, per Europa, i creu-me, crec que s’han tornat bojos, per això, jo penso: tenir una ocupació, la que sigui, saber per què t’aixeques al matí, saber, quan te’n vas a dormir, que demà has de fer coses, no, aquesta vida de no fer res, només com un animal, que et va disminuint de mica en mica, ocupar-se per no embogir“


“No  pateixis per mi, si he suportat tot el que he viscut, és que estic preparat per suportar tot el que hagi de venir, he descobert coses de mi mateix que no sabia, jo reflexiono molt abans de prendre una decisió, molt, he vist gent prendre decisions sense pensar en res, i morir, per la imprudència del que havien decidit. També vigila: hi ha gent que és de fiar, que t’ajudaran sempre, però aprèn a ser prudent en les relacions, hi ha gent que et pot destruir, vés a poc a poc, vigila com es comporten, vigila el que et diuen, vigila si els fas por, de vegades la teva força fa por a l’altre, de vegades no t’aguanten la mirada perquè tu saps qui són,  vigila si són uns traïdors, que, per davant et diuen que faran això, i després fan allò. Vigila els que es presenten com àngels, i vigila els que són precipitats, qualsevol cosa que decideixen et pot conduir a tu a l’abisme rere ells, que no et convencin fàcilment amb les seves paraules impetuoses, posa distància a la gent, observa, reflexiona, i pren les teves pròpies decisions, jo observo molt, molt, abans de fer una relació. I no et fiïs, vigila tu també,  de qualsevol que s’acosta per ajudar-te, rere una ajuda hi pot haver molt de fang, amb quatre paraules es pensen que et poden comprar, hi ha gent que amb quatre riallades i quatre paraules ben dites es pensa que ja et té, tu contesta, no et compliquis la vida, però passa de llarg.

 

També ho hem vist amb les associacions, pel camí Creu Roja ens ha ajudat, Caritas, altres que no són tan conegudes, de vegades ajuden i et salven, ara,  hi ha vegades que només hi ha moltes paraules maques, molta aparença, molts de programes, rere, no hi ha res, sigues prudent, aprofita el que puguis, passa de llarg, véns de massa sofriment com per complicar-te més la vida, de vegades faig el joc a la gent, saps?, perquè estic massa cansat de tot. A tu també et deuen voler enganyar, i no tan sols els immigrants, també els que treballen amb tu, poden enganyar-te, o t’estan utilitzant per als seus propis fins, t’ajuden, no per tu, per ells. T’ajuden, però, en realitat, van a la seva, als seus guanys, algun fins i tot potser et traeix, perquè per davant et fa un paper i per darrer et crucifica.  Potser et semblo dur, a penes et conec i et dic tot això, només t’he vist a classe lluitant perquè aprenguem, esforçant-te i he pensat: mira, és una bona persona, quants la deuen voler utilitzar? Quants es deuen aprofitar de la seva capacitat de treballar? T’observo a classe, ens tractes amb molt de respecte, i penso: el seu respecte és la seva debilitat, molts mesuraran la seva força amb ella, i li faran mal. Deus haver callat molt i aguantat molt, se’t veu a la cara.

 

També tens molta força interior, aquesta que a classe intentes transmetre, que sembla que ens vulguis fer ressuscitar, jo sóc cristià, però, saps que a Àfrica es fan coses per prendre aquesta força que tu tens, i ho fan, ja sé que no t’ho deus creure, nosaltres també tenim les nostres creences, jo he vist com després les vides d’aquelles persones quedaven destrossades, al teu voltant, segur que hi ha gent que et vol prendre aquesta força que tu tens,  segur, prepara’t, si no t’ho han fet, hi ha gent que et voldrà prendre tot el que tu tens, aquesta il•lusió que convenç els altres i ens fa creure que encara hi ha esperança, això és el més perillós que tu tens, perquè desperta l’enveja, la gelosia. A la meva tribu una persona com tu es faria un tip de treballar, l’explotarien de dalt a baix, treballar pels altres, clar, això a vosaltres, els europeus,  se us fa difícil d’entendre, per això hi ha gent que no fa res, perquè se’t mengen. A tu se’t menjarien.

 

Tu treballes aquí o ets voluntària? Et dec semblar vell, veritat? Hi ha vells que això no ho dirien, perquè no han viscut, o perquè no han reflexionat, o perquè no s’han adonat de res a la vida, aquests són els més perillosos, els que viuen, i no s’assabenten de res, de res, alguns semblen galls movent la cua, passejant-se amunt i avall, entre la gent,  i no han vist res de la vida i es pensen que saben molt! No sóc un vell,  tinc 26 anys. No em facis cas, vinc com del país dels morts! He patit massa. Potser només sóc un supervivent, potser he mort també, com els meus companys, allà, al desert, potser sóc un mort en vida, i faig veure que res no ha passat, quan m’ha passat tot. Moltes nits no dormo. Ningú no va triar néixer, ni en quin país volíem néixer ni en quina família, a mi, ja veus què em va tocar,  em va tocar fort.“


 “Jo espero en Déu, en Déu, tota la meva vida és això, esperar en Ell, sé que Ell no m’oblidarà. Ets religiosa?, m’han dit que aquí, a Europa, la gent creu poc”

Encara no hi ha cap comentari

 


9wdmp Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web