Divendres, 11 de desembre del 2009

Ara que ve Jesús i s'acaba el 2009

Fill meu germana meva

Ahir vam ser a l’Ajuntament de Girona, a una reunió amb el regidor de Serveis Socials, Joan Olóriz. Estem preocupats per poder continuar fent el que fem, ja que la realitat de la crisi ens fueteja per dues bandes: incrementa les peticions d’ajuda i fa baixar les ajudes oficials i no sabem si també els donatius, generosos, dels particulars. A la tarda vam assistir a una reunió a la presó. Alguns presos vénen a classe, tenim  molt bona relació amb els educadors. El director ens va fer una explicació molt interessant sobre el treball que fan. En vam sortir contents.

 

Ara tenim 65 vides a les que d’una forma directa sostenim perquè tinguin cobertes les necessitats bàsiques i puguin fer un projecte per preparar el futur. En sostenim plenament a 65, però arribem a incidir en unes 150 persones.

 

Aquest matí, en la pregària, he pensat especialment en aquestes vides que ajudem. I en totes les vides que han anat passant per l’associació al llarg d’aquests anys. El nostre compromís va ser estar al costat dels pobres, en aquest cas, dels pobres que eren immigrants. Ho hem fet no com a distribuïdors d’ajudes, com aquells que són rics i van donant a uns i altres, sinó que ho hem fet perquè hem estimat. Ens hem donat perquè estimàvem. Aquí està el secret, senzill. Hem compartit per aquest amor el sofriment de l’angoixa, hem escoltat els cors desfets, hem sentit la seva solitud, el seu crit desesperat. Teníem set d’estimar i hem sentit l’atracció forta pel que va fer Jesús: curar i fer viure el Regne. I és cert que hem contribuït a curar i hem pogut fer viure a persones ben llunyanes el que és el Regne de Déu.

 

I jo diria que en la nostra trobada amb l’ésser humà ferit, caigut, desemparat, hem pogut trobar-nos perquè també sabem en carn pròpia què és el sofriment de l’angoixa, nosaltres també hem tingut el cor desfet i sabem el que és la solitud, i més d’un cop hem cridat desesperadament. No obstant, la nostra compassió no ha estat feble, sinó que ha provingut d’una gran força, d’una font evangèlica que cada dia hem refet en les nostres vides. La compassió ens ha dut a lluitar, i hem hagut de lluitar contra les injustícies, les exclusions, la corrupció, la mentida, la hipocresia... Les causes que, com deia Sobrino, provoquen que hi hagi pobres, que hi hagi febles.

 

Amb tenacitat, puc dir-ho, no hem fugit dels conflictes, sinó que els hem afrontat, hem fet múltiples mediacions, sempre hem tingut per nord el món d’amor nou del qual parlava Jesús i per això hem vist cara a cara els nostres propis mecanismes de defensa, i els dels altres, i hem mirat també cara a cara un món d’opressió i de mort que manté en l’obscuritat a tants d’éssers humans. Moltes vegades ens hem indignat, com Jesús veient en què han convertit el Temple. Hi ha tantes classes de Temples en el nostre món! Hem resseguit en tantes situacions humanes, insòlites, en la misèria, i també en nosaltres mateixos, els camins interessants de reconeixement dels arquetips del Nen, de la Víctima, de la Prostituta, i del Sabotejador, i tants d’altres que ens han ajudat a comprendre per què passa el que passa en moltes vides. Hem fet el viatge de l’Heroi també, mirant-nos els altres i a nosaltres mateixos, buscant entendre la condició humana.

 

Hem tingut una vocació de comunió, de compartir l’amor i la confiança que creixen dins dels cors dels homes i dones. I així ens hem apuntat a iniciatives col·lectives perquè ens semblava important, en un món difícil, ser presents en els desitjos d’ajuda i de millora que tenen algunes persones, sabent com és difícil tirar endavant les coses. Hem estat contents quan hem descobert companys de camí, gent que ha vingut a veure’ns a la casa d’Àkan, o que ens han transmès el seu pensament i ajut. Hi ha hagut persones que s’han acostat, que havien sentit el pes de la mentida i el buit dels poders del nostre món i buscaven una mica d’aixopluc. Aquest any alguns dels qui ens havien ajudat han mort, o estan greument malalts. Alguns se’ns han mort ben joves, d’altres quan la vida ja havia donat molt. En nosaltres ha quedat la seva lluita, el seu suport, el seu coratge. Ens dol la seva mort, i la seva absència. Però creiem en la presència viva dels morts a la nostra vida, i sabem que hi són des d’una altra perspectiva, i ens hi encomanem sovint, conscients que continuaran ajudant, ja no podran fer-nos més el dinar del dijous, per exemple, però la seva presència encara es nota, càlida i forta. Interrogants i sofriments de l’existència, lluites fortes, amb valentia, contra malalties cruels, ho hem viscut.

 

Podem dir que ens hem sentit consolats de molts de sofriments quan hem sentit l’escalf dels qui pateixen. Hem rebut immensament. Ens hem sentit bé amb la senzillesa dels pobres que només demanen una mica de relació, de valoració. Els qui són rebutjats una i altra vegada ens han guarit. Ells ens han fet sortir d’un món de tenebres i ens han mostrat la llum. Hem caminat en silenci, ocultament, hem treballat des de la vulnerabilitat i des de la feblesa, sovint només hem disposat del nostre cor i del nostre desig de fer el bé, i d’una xarxa de relacions que ha estat un veritable puntal per a nosaltres, que som petits.

 

Ens hem endinsat en un món de pobresa, de misèria, de ferides. Hem conegut el que provoca viure al carrer, les malalties greus, els mals tractes, les presons, la indefensió... Ens hem apropat a aquest món de dolor amb la mà estesa, posant els nostres mitjans personals i associatius per fer avançar la persona. Hem mirat amb un profund respecte, com si trepitgéssim terra sagrada. Aquest Jesús que esperem per Nadal, que ens ha mostrat la misericòrdia del Pare, ens ha obert el camí, i nosaltres caminem rere seu. Seguim els seus camins d’acollida i d’alliberament, de donar repòs, de poder fer que cadascú pugui redreçar-se.

 

Déu és a prop, el Déu que comprèn i estima, està acompanyant-nos en aquest camí. Sabem que passarem per moments difícils, però sabem que Déu serà allà. Cada vegada que experimentem les dificultats o les contradiccions en nosaltres i en els altres, només em sento cridada a endinsar-me una mica més en aquest camí del dolor profund de l’existència. Moltes coses del nostre món m’interpel·len, tant del món polític, social, com religiós, en moments d’obscuritat, com aquest, crec que hi ha una camí de llum, que guia veritablement: estar al costat dels qui pateixen, entrar en la terra dels pobres del món. Quan tot trontolla, allà hi ha un camí fèrtil a seguir. Quantes més coses no comprenc, més em sento cridada a restar al costat dels pobres, compartint la meva vida. Sé que en ells hi ha la veritat. No em perdo en perifèries que no comprenc, sinó que em centro en el que jo crec que defineix l’existència: la nostra actitud respecte al sofriment humà, i ara m’estendria a tota la terra. He hagut de fer un profund procés de canvi personal, les vides amb què m’he posat en contacte m’han fet fer un llarg viatge. He experimentat molt, he pregat molt, he buscat molt, he llegit molt. Crec que en l’univers, malgrats tots els malgrats, hi ha la petjada de Déu, i que tota realitat està cridada a l’alliberament i al sentit.

 

Jordi Pigem a Bona crisi diu:

 

En una crisi tot queda obert. És com un viatge pels espais que analitza la teoria del caos, en els quals una petita fluctuació pot donar lloc a desenvolupaments sorprenents i duradors. Per això, les nostres accions en temps de crisi poden tenir molta més repercussió que en temps d’estabilitat. ... Els ritus de pas marcaven, en moltes societats tradicionals, l’encreuament del llindar entre l’adolescència i la maduresa. A la nostra societat ara li toca creuar aquest llindar. El món contemporani té molt de rebel·lió i d’hiperactivitat adolescents: rebel·lió contra la biosfera que ens sustenta i contra un cosmos en el qual ens sentim estranys, hiperactivitat en el consumisme i en l’acceleració que ens porta a posposar la plenitud a un futur que no arriba mai. La crisi, com a ritu de pas, ens desafia a arribar a una maduresa sostenible i serena que redescobreixi el regal de l’existència, en l’aquí i l’ara. ... Molts dels nascuts el segle passat hem gaudit d’un nivell de riquesa material sense precedents. Però aquesta abundància material, que se suposava que havia de créixer indefinidament, no està garantida i fins i tot podria començar a declinar. Potser per ser substituïda per formes de riquesa i de plenitud postmaterialistes, no basades en allò material i tangible.  

 

Crec que puc dir que Àkan contribueix a aquest ritu de pas, ara que ve Jesús i que l’any 2009 s’acaba. Penso que tant a la casa d’Àkan on compartim la vida quotidiana amb persones immigrants, com a les classes, com amb els múltiples acompanyaments, aquest ritus de pas s’acompleix. Sóc conscient que despertem molta estimació i adhesió, les mostres de suport arriben cada dia i ens donen la força que necessitem. Ara, tampoc no puc oblidar que despertem molts interrogants, molta incomprensió del que fem, de per què ho fem, que alguna gent opina sense haver parlat mai amb nosaltres, i que moltes vegades se’ns ha dit personalment o col·lectivament: deixa-ho, deixeu-ho. També hem estat menysvalorats, i el que és pitjor, perquè et nega moltes de les que han estat les teves arrels, silenciats, “ninguneados” . Penso que un dels càstigs, un dels mals més profunds, més feridors, que es pot fer a una persona és silenciar-la, fer veure que no existeix, com si hagués mort. No ha estat gens fàcil. Ho hem viscut amb consciència i amb dolor.

 

Acabaré amb paraules de Jean Vanier, ara que fa poc vam estar en un matí excel·lent a la comunitat del Rusc, a Tordera:

 

El Regne de Déu és per aquells qui són rebutjats i humiliats per causa de Jesús i de la veritat i que no tenen ni amarguesa ni desig de venjança. Aquest és el camí del Regne. És un lloc d’amor, de renaixença, on som alliberats de la presó que ens tanca en nosaltres mateixos, de la por i del neguit constant de la nostra pròpia glòria.        

 

Àkan va sorgir, només cada un de nosaltres pot parlar del que hi ha en el seu cor, de la set d’estimar, de la set de seguir Jesús amb fidelitat i profunditat. I ho hem intentat fer al costat dels immigrants, dels pobres. Aquí hem buscat les nostres arrels. Sota aquest arbre ens hem aixoplugat. Ens arrapem fort al treball silenciós, quasi ocult, perquè creiem que és el treball que ens apropa més a la veritat, vivim en la senzillesa i la humilitat. El que sí que no podem amagar és l’enorme força que sentim dintre del nostre cor, i tot el coratge que experimentem, i l’entusiasme per seguir fent el que fem. Jesús, que ens va portar fins aquí, aviva el foc.

 

Qualsevol ajuda, en l’esperit que ens anima, tindrà les portes obertes. Fraternalment, bon Nadal i tot un camí obert per al 2010.

Nou comentari

Comentaris (1 - 1 de 1)

 

  • Angel Cid Garcia| Enviat el dia 27 de desembre del 2009 a les 18:37h

    Como gallego y español, lamento no que no seais màs universales, para poderos entender mejor. Espero vuestra comprensiòn, como lo haceis con nuestros hermanos inmigrantes. Felices Fiestas

 

 

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web