Arribem que la missa ja ha començat. L’església, molt plena de persones, però també d’alguna cosa més, alguna cosa indefinible que està en l’aire de bellesa, de vida. Celebrem el 10 anys del Voluntariat de suport en la solitud, més de 4000 malalts que estaven sols, acompanyats a l’Hospital Trueta. I, la veritat, se sent. Em fan lloc en un banc pleníssim, m’assec i penso: quanta bondat que hi ha aquí dintre d’aquestes parets, quanta gent noble, sincera, generosa, que es dóna, que sap tractar l’altre, que se l’estima, que li dol que se senti sol i per això està al costat del malalt, fent-li companyia. No puc estalviar-me un calfred intens, la calidesa és molt forta.

M’agrada afegir-me a aquesta celebració, hi estic bé. Àkan hi ha estat convidada, cinc dels nostres nois participaran després en el dinar d’aniversari. Més tard explicaran que s’hi van sentir molt bé. Camins paral·lels, en el sofriment, en la solitud. Com els dos campanars que un dia parlaven Pirineu enllà: Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó. Sento un agraïment profund, i una alegria immensa del bé que sovint veig en el nostre món. Gràcies per la feina que feu, amb admiració.

A punta de tarda, truca als vidres de la secretaria d’Àkan, fa temps que ens coneixem, l’hem acompanyat en camins molt diversos, difícils tots ells, “cada dia, em diu, estic pitjor, pitjor mentalment, vaig venir aquí fa deu anys i no tinc res, res, res...” Derrotat. Tristesa, vull pensar que en algun lloc uns àngels invisibles el guardaran, pregaran per ell. No sé com continuarà vivint, ho veig malament, se’n va, fa silenciosament, amb un plor, el petó de mare. Hi ha camins humans que es perden tan fort, que difícil és refer-los!

Cap al vespre, grans arbres verds serpentegen la carretera. Veig canyers i canyes on es deuen enfilar tomateres. Els pins anuncien que la costa no és lluny, i duen recança de mar i d’infinit. Núvols amb un blanc ple de sol, lluminosos, missatgers de l’etern. I una boira fina, que s’arrapa a les puntes del Montseny i en difumina els contorns. Sóc a Gualba. Ors parla. Una reixa amb canyes de bambú. Entre els xiprers, una casa treu el cap antic. Plàtans alts i un camí al costat d’un bosc, senzill, plàcid. Harmonia. Ara la muntanya s’il·lumina amb un sol de pluja. Un gessamí florit, blanc, fa de tanca. En els balcons, geranis, vermells, vivíssims.

A la plaça, al costat de l’església llegeixo: Plaça Joan Ragué i Camps, fill preclar de Gualba, conseller de la Mancomunitat de Catalunya 1885-1929. El meu país.

Sobre la porta de l’església, humilment: Domus Dei et porta coeli. A la paret, versos de Mn. Pere Ribot: Gualba, vall del silenci..., imatge la imatge que ens ve del goig de Déu, la nostra fe.

En una pedra hi ha gravades les paraules: El dia 23 d’abril de l’any 1099, Berenguer, bisbe de Barcelona i abat de St. Cugat del Vallès, consagrà l’església parroquial de Sant Vicenç de Gualba... La meva història.

En la fosca, rere l’església, les hortènsies esperen el seu temps, en una morera juguen juganers dos pardals. Mentrestant miro l’avet, l’acàcia, la primera figuera d’aquest any. En el rellotge de sol, l’hora es dibuixa puntualment.

Sobre els camps, orenetes, amigues, amigues, amigues...        

De nit, aquesta nit, els somnis són bells. Somnio diccionaris de la meva llengua, aquesta llengua. En la fosca arriba el plor d’un nen petit, està malalt, sento la mare com canta, són bengalís. Al costat de la meva habitació una nena africana posa música suaument.

Sobre els camps, orenetes, amigues, amigues, amigues... Germanes.