Dilluns, 16 de maig del 2011

Amb la comunitat Germanor

Fill meu germana meva

Semblava talment que la nostra barca havia tocat port, la tenacitat amb què havíem parlat aquell matí que ja quedava enrere, ens va dur a una calma viscuda enmig del silenci. Dins i fora tot callava. El petit univers que ens envoltava en aquell lloc perdut entre Gualba i Riells, en l'harmonia dels sembrats, en la immensitat de la muntanya, en els camins vora els boscos, semblava fet a mida per a la nostra conversa que tant s'omplia de paraula com de silencis.

 

Aquell matí jo havia vist Jesús viu.Vivia en aquell local, a l'ombra de la Sagrada Família, on una comunitat ens havia acollit tan bé, la comunitat Germanor. Hi havíem anat a explicar Àkan. I no sé ben bé què vam explicar. Vam parlar amb la joia de sempre, aquest entusiasme que ens omple els pulmons i la vida quan parlem d'allò que estimem. Obrírem el nostre espai íntim per compartir-lo i trobàrem els cors amics i ens vam sentir en pau. En la pau de la serenor, de l'acollida, de l'acceptació, del compartir, de l'esperança, de la bondat, de les ganes d'ajudar... Singular espai on el desig de ser, de créixer, s'allargava com una ombra tendra sobre el sofriment de les  vides que explicàvem. Crec poder dir que vam ser feliços. I Jesús estava viu. Viu. De veritat. I no em semblava que hi hagués cap misteri especial. Tot era simple, tan senzill, tan natural. Aquelles persones eren Jesús. 

 

A casa, avui, dinant ho explicava: tot és u.Tots som u. I Jesús encara era viu.

 

Ara és la nit, penso que la vida és pròdiga en meravelles. Aquest vespre a la classe hem parlat d'immigració, de quins són els avantatges i els inconvenients de la presència de la immigració a la societat. Han sortit tantes coses, i ha estat per a mi, com tantes vegades, un aprenentatge. Enmig de les converses un ivorià ha dit que en el seu país no era gaire religiós, però, des que havia arribat aquí, s'havia apropat molt a Déu: només Déu pot guiar-me en aquest difícil camí, si ara no vaig amb ell, em perdria. I un altre, parlant de les desviacions de la religió, deia que Déu devia pensar: volen ajudar-me, però, en realitat no saben qui sóc. 

 

Ara que es tanca el dia i que cauen els últims sorolls, penso que és l'hora de la pregària, de la meditació, l'hora de comprendre el que hem viscut avui, l'hora de confiar que tot ho recollim a l'àmbit de la mirada interior, allà on neix un món que porta la petjada del desig, de la bondat, del misteri i de la bellesa. M'adormo en la pau d'aquest moment de recolliment, m'enduc al son la mirada de l'última persona amb qui he parlat, l'hem ajudat fortament, plorava, agraït, està en la misèria des de fa dos anys. Els nostres àngels, ells ens obriran les portes del cel, perquè ells en tenen les claus.

 

Ahir, a Germanor, vaig poder experimentar que Jésus era viu. I en dono unes gràcies profundes. En Lluís va dir: ara vosaltres sabeu que nosaltres som aquí i nosaltres sabem que vosaltres sou allà. No ho sabíem i ara ho hem descobert. Vides compartides. No ens oblideu, que nosaltres no ho farem mai més. En la plenitud, en el record, la taula parada, el pa, el vi, la cadira buida amb l'espelma, l'amor i la vida. 

 

Us pensarem molt, per convertir el dubte i el cansament, quan ens assaltin, en cant, en repte i en llum. Quin tresor la vostra dolça companyia, ahir, diumenge, dia 15 de maig, sota la Sagrada Família, amb un Jesús que era ben viu.

Nou comentari

Comentaris (1 - 1 de 1)

 

  • GM| Enviat el dia 05 de juny del 2011 a les 13:27h

    Estimada Lluïsa, han estat dies de forta comunió amb el Senyor i amb la vostra tasca. Realment la crisi està colpejant fort els projectes dels que ens dediquem als més desfavorits. Potser m'equivoqui, però, penso que potser molts immigrants tornin als seus països o canviïn de país, en veure que aquí no hi tenen futur. Penso que viurem moments molt difícils.I que potser finalment els nostres projectes hauran de prendre altre direccions.Fa uns dies m'assabentava a través de la Catalunya Cristiana de la Mostra d'Arts Decoratives que teniu aquestes setmanes a Barcelona. En un moment de pau m'hi vaig atansar. Les voluntàries que hi havia, molt amablement,em van explicar el motiu de la mostra i el treball que amb cura feu per ajudar les dones que pateixen vides tan dures. La mostra em va agradar molt, tot el que havien fet, estava molt ben arreglada, tot posat amb molta cura, respirava pau.M'admira el treball que feu, sobretot amb aquestes dones, ja que penso que sovint són el col·lectiu més socialment colpejat. Dones que tiren endavant els fills,la família i sovint des del seu silenci, treballen de sol a sol per sobreviure. Quan vaig sortir d'allà vaig pensar en el paper de la dona socialment, i sobretot dins de l'Església, anava a una reunió precisament, i em preguntava perquè quedava sovint tan silenciat o posat en un segon terme, quan,només per dignitat, mereix un reconeixement. Sovint només sembla que treballin els capellans,i no es veu l'esforç de tantes dones, moltes laiques,que han treballat dur i fort dins de l'església. Hi ha gent que ha donat la vida,i no ha tingut ni un agraïment. Em vingué a la memòria la figura de Maria. Déu, a través d'ella, se serveix per poder ajudar a salvar la humanitat. El seu fiat, des del silenci i lahumiliat, va salvar el món. Quantes mares i dones tiren endavant projectes de vida que no han sentit mai un reconeixement? Perquè l'Església silencia tant la tasca de la dona? Per què? No ho entenc, veritablement. Què hi ha en el subconscient de tanta gent per fer això? De quines raons es valen? Se senten bé mantenint en el silenci a tanta dona que ho ha lliurat tot? Quins misteris! He conegut dones d'una vàlua tan gran dintre de l'església, per què no es reconeix? Què passa?Déu té rostre de dona, si parléssim de rostres, com deia Leonard Boff en el seu llibre "El rostro materno de Dios",un llibre que recomano especialmemtGràcies, Lluïsa, perquè com a dona i com a mare, has assumit el dolor del món amb generositat i posant-hi molt de sacrifici, perquè l'altre, elteu / el nostre germà tingui senzillament vida, una vida viscuda des de la dignitat,l'amor i el reconeixement. Espero que no et sentis sola en el teu lliurament, sé que són temps molt difícils per al voluntariat, que trobis persones que et sàpiguen acompanyar.Puc ser-te franca?,llegint-te, tan sincera, tan transparent, em dol pensar que la teva entrega caurà enmig del silenci i de l'anonimat,com una fulla que el vent s'endurà.Una més. Deixa'm enviar-te una abraçada, jo que també treballo i visc des del silenci i la humilitat.Mira,potser les dones que van fer els productes de la vostra mostra i nosaltres som el mateix: els rostres variats del silenci, del no reconeixement, de tot allò que és ocult, que és tapat per no haver de ser vist. Però Déu no oblida, això sí que ho pots tenir per segur. Tot està apuntat.

 

 

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web