Vaig anar a casa d’una amiga aquesta setmana, una casa maca, plaent, es respirava harmonia i bellesa per tots els cantons. En veig el contrast amb la meva pròpia vida actual. Àkan, el contacte directe amb els pobres, m’ha dut a una vida austera, sacrificada en cert sentit.

Setmana molt dura, mals tractes, mossos, judicis, pors, violència... Tot el que un pot tenir a l’imaginari relacionat amb aquesta realitat. Ho he viscut a primera línia, amb preocupació, però amb una sensació gran, cada nit, d’estar on volia estar. I, malgrat les dificultats, una connivència forta amb el projecte de Jesús, i en una proximitat amb Maria. Pau, molta pau.

Àkan, i les circumstàncies personals que m’han acompanyat,  m’han anat fent canviar molt. Visc sovint un sentiment fort que aquesta vida austera i lliurada a la qual m’he compromès porta a la pau, una pau que sento com un bàlsam intens sobre el meu cor. Segurament estic vivint l’ideal d’una gran família, construir famílies on sigui, amb la gent que sigui. Potser m’he acostat a la vivència de la no dualitat, i ara accepto i estimo coses, persones, realitats,  que abans se’m feien difícils. Tot forma part d’un Tot. I ho estimo. No sé si aquesta vida que visc és un ideal al qual es poden sentir cridades moltes persones. Jo crec que sí. Hi ha molta gent d’una bellesa i d’un lliurament que m’impacten . 

Aquest matí, en la pregària, llegia uns fragments de Bernabé Tierno que expliquen bé el que sento i els transcric perquè penso que poden ajudar, els reformulo una mica per ser més explícits:

“Deia Pau Casals: “Cada home hauria de pensar que és una de les fulles d’un arbre i que aquest arbre és tota la Humanitat. No podem viure sense els altres, sense l’arbre.”

De la mateixa manera que busquem la veritat, no sols amb el cap, sinó amb tot el nostre ésser, com deia Sant Agustí, també podem dir que estimem amb tot el nostre ésser. Per què? Perquè l’amor mobilitza els nostres recursos psicofísics en benefici de la persona estimada. I si la personalitat és la unitat funcional de la conducta, com diu el Dr. Stern, podem afirmar que no hi ha força que més unifiqui sinèrgicament els processos de la personalitat que l’amor.

Sense amor pot ser que cap objectiu autènticament humà li sigui donat a l’home, perquè l’amor és la força que ens fa penetrar en el món dels valors, allò que fa bones les coses, el que constitueix l’objectiu de l’amor com a desig del bé.

És veritat que estimem amb tot el nostre Ésser, però hi ha una altra veritat segons la qual tot està connectat per l’Amor. És el que sembla transmetre Albert Einstein quan afirma: “La idea que som entitats separades és una il·lusió òptica de la consciència. Totes les coses de l’univers estan interrelacionades en un gran camp d’energia... Si Déu existeix, Déu és harmonia.”

“... l’amor mobilitza els nostres recursos psicofísics en benefici de la persona estimada. I si la personalitat és la unitat funcional de la conducta, com diu el Dr. Stern, podem afirmar que no hi ha força que més unifiqui sinèrgicament els processos de la personalitat que l’amor.”

L’experiència d’Àkan m’ha dut a mobilitzar els meus recursos psicofísics en benefici de tantes persones que he estimat, per les quals he sentit sovint compassió, un moviment intern, difícil de parar en mi, i això m’ha dut a una unificació que en la pregària de la nit  fa abandonar-me confiadament a la Realitat que estimo per sobre de qualsevol altra. En Jesús, per Jesús, amb Jesús, fent camí en la meva tradició espiritual, ajudada d’altres tradicions, oberta al món i als difícils avatars pels que passa la Humanitat.