He llegit darrerament dos documents excel·lents. Un, elaborat per CEAR, sobre la situació dels demandants d’asil, L’altre, elaborat pel Servei Jesuïta a Migrants sobre el control democràtic per a la gestió de la Frontera Sud. Una vegada llegits els dos documents m’ha quedat sobretot un regust d’indefensió fort del migrant o del refugiat.

Realment, ai del que viu en un país pobre, i ai del que es veu obligat a exiliar-se! Que difícil tindrà que algun país es faci càrrec del seu drama i pugui donar-li un futur digne.

Del document del SJM-E em criden l’atenció aspectes com la utilització de la imatge del cayuco com a discurs negatiu, l’externalització de fronteres amb el conseqüent afebliment dels drets humans, el fre als fluxos migratoris amb suposades polítiques de cooperació, que sovint es redueixen a patrulles que impedeixen la desesperació feta esperança i risc del camí del mar, el perill que se n’ha derivat de buscar camins més segurs encara més lluny, de Líbia o de la franja oriental africana, provocant una major quantitat de morts, la irregularització dels migrants que els deixa en terra de ningú durant anys.

Independentment de si podem absorbir immigració o no en aquest temps de crisi, de certes consideracions se’n desprenen preguntes.

La imatge del cayuco simbolitza la nostra por a la invasió, quan només arriben per aquest mitjà un 1%, però són una icona: ens vénen a envair. Qui ens ve a envair? Aquí la resposta ja és més subtil, perquè la seva imatge pobra i de desesperació no ens és agradable i li neguem tot allò que representa. Som indiferents davant de tot allò que ens mostra i, en molts sentits, som indiferents davant de moltes coses que nosaltres mateixos hem provocat. No veiem en l’immigrant que ve valors com el de la valentia de llançar-se, a vida o mort, per ajudar els seus a sobreviure, la fidelitat a un projecte familiar, la generositat del que ofereix la pròpia vida perquè altres visquin millor, la força interior suficient com per ser capaços de grans esforços i patiments.

De vegades, quan han passat els mesos de l’arribada, i veig els immigrants en aquesta terra de ningú que són els irregulars, penso on han deixat la valentia, la fidelitat, la generositat, la força interior. Què ha passat per veure’ls tan derrotats de vegades?

Per això, crec que és un tema urgent de drets humans. Els tenen aquests drets humans? Doncs si els tenen, això deu comportar solucions concretes i efectives sobre les seves vides? Aquesta ambigüitat, sense dret a treballar durant un mínim de tres anys, amb dificultats d’habitatge, en alguns països, dificultats d’accés a la sanitat i a l’educació, desfà persones coratjoses i fortes.

S’ha de fer el possible per canviar aquesta situació, des del món polític, administratiu, social, religiós... i crec que s’ha de fer el possible per recuperar el sentit de viure, en unes vides que molt sovint ja no saben quin sentit tenen.

El migrant, com tots els pobres, de les classes que siguin, és una pregunta en la resposta de la qual ens definim com a societat. Cada grup humà que viu en un moment determinat ha d’afrontar les seves preguntes i respondre-hi. És el que toca a cada generació.

Si tenim confiança en els migrants, alguns poden acabar aportant molt a la societat. Però si ens els mirem amb recel, llavors tot està perdut per ells, i també per nosaltres.