Dimarts, 09 de maig del 2017

Abril 2017

Fill meu germana meva

Aquests últims mesos alguns dels  voluntaris d’Àkan han passat per la malaltia, les operacions, els ensurts, les  convalescències... En tots els casos hem estat testimonis de la seva preocupació per les classes, d’un afany de superació i de servei altament alliçonador i encoratjador. Veure persones que, enmig del sofriment, continuen pensant en els altres, en els seus alumnes, en les hores que han compartit i en el camí que els queda per fer, és un moment dolç d’una associació que pretén ajudar la societat en algun dels problemes on pot ser útil. Cal subratllar que la majoria dels  voluntaris som persones jubilades.

 

Els alumnes  i els voluntaris, una història relacional.

 

L’alumne/a immigrant confia a una organització l’aprenentatge de la llengua, però, en realitat, més o menys conscientment,  l’encàrrec és molt més ampli. L’alumne espera que, en la seva situació precària, rebrà ajuda, atencions, rehabilitacions de sentiments i de pèrdues... , més enllà de poder aprendre una llengua. Ens confia la vida, la seva. I el voluntari defensa aquesta vida amb les seves classes, no tan sols explicant el gènere del noms sinó amb tota la seva persona,  normalment ja plena de saviesa pels anys transcorreguts, que, sol·lícita, es posa al costat i, de forma atenta i reflexiva, va modulant la seva acció en la defensa d’aquesta vida. No és un joc, ni una manera de passar el temps.

 

El voluntari està davant d’éssers extremadament vulnerables. Persones ferides per la vellesa potser, tenim alumnes grans, o potser per les situacions de vida degradants, o potser per les malalties. Persones trasplantades que busquen una relació, complint el desig de tot ésser humà de compartir l’existència amb altres, la tendència a l’encontre, a poder mirar a la cara i ser mirat, i reconegut.  Segurament ha experimentat els dies en què buscava algú i no hi havia ningú disponible per a ell o ella, ningú no podia apagar les seves necessitats de comunicar amb paraules els pesos de l’ànima, el buit i la solitud deuen haver omplert l’existència tantes vegades en els seus anys d’immigració.

 

La solitud, quan s’han perdut tantes coses: el pertànyer al món del treball potser, l’estatus social que es podia tenir en el passat, potser el cònjuge, potser fills, pares, l’entorn social dels pobles i ciutats on hem nascut i viscut que també acompanyen... L’immigrant camina sol, com si visqués una mort social, perquè tota immigració comença per un camí d’incomunicació que separa del món relacional.

 

En els carrers es deu haver preguntat moltes vegades “qui sóc, on pertanyo i fins quan dependré de tants altres per poder sobreviure, jo que vaig venir aquí per ajudar els meus”. Quin significat té la seva presència en aquest món?

 

Sense anar mai més enllà dels  barris de les ciutats on va passant, ignorant com viuen en altres llocs i com són,  amb límits psíquics importants, si no hi ha aquí estructura familiar, faltat de persones amigues amb qui viure la trobada alegre, quotidiana. Un aïllament social i emocional important, que es fa més viu a la nit. 

 

Per això, la companyia valuosa del voluntari omple de moments que permeten viure estimulats encara i no sucumbir davant les adversitats, anar rebent afecte i formació que aguanti el somriure als llavis. El voluntari diu paraules en positiu, reforça i elogia,  comprèn, acull, transmet que ha entès la situació que té al davant. Un tresor immens com una perla enmig d’un mar embravit.

 

Fa realitat que l’autonomia d’una persona està formada de molta gent que ajuda, gent que farà possible que camini o que  torni a caminar. La salut d’una persona no és tan sols estar lliure de malaltia, sinó que demana un estat mental que accepti les seves possibilitats i limitacions, amb un esperit fort, que es pugui anar adaptant a les situacions que es presentin i que l’interroguin, que l’aturen i el desfan, però que després el fan tornar a avançar, tot fent créixer les qualitats com a ésser humà. Resilients, que  afronten les malaurances , aprenen d’elles i amb elles, lluiten per superar-les i queden transformats. I tot això passa anar dient: cuina, olla, plat, forquilla, ganivet...

 

El voluntari és un pont que fa possible un nou encontre amb la vida.

 

I els voluntaris es diuen: Santi, Susanna, M. Antònia, Josep M, Marion, Isabel, Angelina, Lluïsa, Teresa, Maria, Núria, Lluís, Lluïsa...

I els alumnes: Ilham, Jamila, Adama, Aicha, Malika, Manjit, Ana M, Abdelkrim, Mohammed, Mariana, David, Blaise, Fatima...

 

Els voluntaris fan de pont, mentre la persona immigrant va digerint la difícil realitat que li toca viure quan n'esperava viure una altra, com l’indi del Walden  d’Henry David Thoreau (1817-1862). "Diu que no fa massa temps un indi rodamón va anar a vendre cistells a casa d’un conegut advocat. “Vol comprar un cistell?”, va preguntar l’indi. “No, no en volem cap”, va ser la resposta. “Com!”, va exclamar l’indi mentre sortia per la porta: “vol que em mori de fam?”"

 

Admirats voluntaris que ens fan presents la joia de la responsabilitat, de l'esperança, de la lluita activa per evitar la derrota i la depressió, implicats en el seu temps i en els problemes, en uns anys que la vida, la seva vida,  ja ha tombat cap a altres viaranys.  

 

M Lluïsa Geronès i Estrada

Encara no hi ha cap comentari

 


heGsE Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web