Dilluns, 10 de setembre del 2012

9 de setembre de 2012

Fill meu germana meva

"Estic fet un embolic, l'altre dia pel carrer em van insultar, un insult racista. Jo ja entenc que vosaltres no voleu que vinguem, vosaltres heu viscut molt bé fins ara, penso que s'ha de tenir una sensibilitat especial per obrir-se als problemes dels altres, i no sé com es fabrica aquesta "sensibilitat", perquè hi ha gent que la té i gent que no la té. És un misteri. Em sembla, veient tot això, que hi ha moltes vides que sobrem al món, i cada dia penso més que només em queda morir, tot ha estat desgràcia i tot té la cara de continuar essent desgràcia, no seria millor deixar-se acabar d'una vegada i no patir més? I aquell que em va insultar, què pensa, què sap de la nostra vida? Abans, al principi, em feia mal, ara potser he vist tantes coses que ja sé que hi ha gent així i que no hi ha res a fer. Jo, quan us veig a vosaltres, m'emociono per dintre, penso: sort d'ells i penso que per a vosaltres tampoc deu ser fàcil demanar diners per uns pobres immigrants, us aniria millor si us dediquéssiu a la gent gran, o als discapacitats, després tothom diria: oh, quina bona gent que són! En canvi, ara, estic convençut que només us portem problemes.  Aquell mateix deia, el de l'insult, vaig anar a la biblioteca i vaig entrar a la pàgina d'internet d'Unicef, explicaven la història d'un nen que es diu Po i té  9 anys, a Zàmbia, el pare, malalt, a l'hospital, la mare els va abandonar, es va tornar a casar, l'avia, de 70 anys, de 70 anys africans, no dels d'aquí, els cuida, a ell i als seus germans, reben un ajut de la Unicef i del govern per poder viure i anar a l'escola. Aquest nen un dia potser haurà d'immigrar, perquè la història d'aquest nen pot ser la història de qualsevol de nosaltres, i encara aquests tenen sort perquè reben un ajut, vés a preguntar a qualsevol de nosaltres qui va rebre un ajut: ningú. Nosaltres vam immigrar i ja veus què ens ha esperat, continuem essent els més vulnerables dels vulnerables, vivim perquè vosaltres ens ajudeu. Quan canto a la coral, ho penso, la gent imagina qui som i de quin infern venim i quin infern vivim ara? Estic pessimista, penso en els que ens entendran i s'emocionaran, però també penso en els que faran el possible per veure'ns desaparèixer. Suposo que mirar un pobre, un estrany, no agrada. Però nosaltres també som el món, i també volem viure, i això és real encara que hi ha gent que ens voldria veure morir. He agafat un llibre de la biblioteca, d'història, vull llegir i saber per què passa tot el que passa, vull saber què va passar en el passat perquè nosaltres siguem tan pobres i vosaltres rics. "

Encara no hi ha cap comentari

 


P2pyV Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web