Dijous, 09 de maig del 2013

9 de maig de 2013

Fill meu germana meva

Els ulls incisius, com sempre. Fa un temps que ens coneixem. Vaig seguint la seva vida, en una ara caic, ara m’aixeco, o més aviat en un caic en pendent des de fa uns mesos. Avui fins i tot riu, de tanta desgràcia, em diu: “si la gent sabés el que s’ha de tolerar per viure sota un sostre i no al carrer!” I riu, riu, de la seva mateixa dissort. Fa temps va parlant, no entén com li ha passat tot el que li ha passat, al llarg de la vida, ja des de petita, la presència dels mals tractes psicològics i d’altres. Com un petit rosari en la seva existència s’han anat presentant diferents persones, en diferents llocs on ha viscut, que  han exercit l’abús sobre ella. Té els ulls molt grans, negres, fortament negres, i mira, com astorada, dient que no entén que en una vida pugui passar el que li ha passat a ella. “De vegades em sembla que parlo d’una altra, quan parlo de mi, com poden passar aquestes coses?”

 

Després parla de la seva mare, i tot en ella es tradueix en suavitat: “La mare, ho va ser tot per mi, era tendra, suau, sempre t’acollia amb els braços oberts, em mimava, em feia els millors menjars que podia, no em podia regalar res, perquè sempre hem estat pobres, i el pare, el pare era magnífic, va voler que jo estudiés, en un país en què les dones no estudien massa, però, cap dels dos em van poder protegir de la vida, del mal, del sofriment.” He viscut l’amor a casa,  mai més, a fora el vaig poder trobar. A casa vaig ser immensament feliç, però van morir aviat, primer, la mare, i després, el pare, els meus bons pares. Només de parlar d’ells em poso contenta, sento per dintre una cosa càlida, tot l’amor que em van donar, tan pur”.   
 
“Després, la vida es va fer dura amb mi, des quan era adolescent s’han fet presents un tipus de persones a la meva vida, tant homes com dones, puc ben dir que han buscat destruir-me, alguns s’han apropat sota una mirada bonica, amb paraules dolces, i aquella situació arriba a anestesiar-te, a anul•lar-te, a tu et sembla que ja has trobat el que tant buscaves, i no t'adones que tot allò només és una màscara, vius sense saber què vius, com cega i sorda, i, quan ha passat el temps, t’adones que la conducta d’aquestes persones l’únic que busca és actuar sobre teu, agafar el que tu ets, destruir-te, et condueixen als límits, et fan fer coses impossibles de vegades, com si bombardegessin el teu cor i la teva ment, i, després, per si no en tinguessin prou, destrueixen la teva fama entre la gent, la calúmnia, com un llamp, s’estén per tota la teva vida, i ja no hi ha res a fer, només agafar les maletes i fugir. Perquè jo callo sempre, callo molt, només sé mirar, i mirar, res més, com contestar al mal i no quedar bruta tu també? No voldria fallar-li a Déu, jo no puc contestar a l’altre, no puc fallar al nostre Creador, per això sóc com un silenci, m’assec als bancs de les places i miro la gent, res no m’importa, no busco el contacte amb ningú, només vull el silenci, callar, callar eternament.  Quan vaig dormir als caixers, aquelles nits, estava aterrida, em pensava que tots els malsons tornaven. Per la gràcia de Déu en vaig poder sortir, gràcies al que em vau donar, ara malvisc en aquesta casa, entre interrogants i nostàlgies. Recordo els meus anys a la universitat, tan plens d’esperança, i em veig ara i no ho entenc. Però callo, m’assec en aquest banc de davant de la biblioteca, i penso: si em donessin tan sols un petit racó on dormir, sense haver-me de relacionar amb ningú, ja seria feliç, si la gent sabés els inferns que passem els que compartim habitacions en pisos on no saps qui són els altres, autèntics desconeguts els uns pels altres, que ens tenim por, que de vegades amenacen, que sempre et fan sentir com si tinguessis l’estómac buit, com un forat. Quan em poso molt nerviosa, penso en la mare, teníem oliveres a casa, i en fèiem oli, un oli i unes olives que no et pots ni imaginar, si pogués anar-hi, te’n portaria. La mare feia uns dolços tan bons! N’anàvem a portar a la gent més pobra, perquè la mare estimava els pobres, molt, sempre ens va educar en el respecte, en l’amor al que tenia menys que nosaltres. Clar que la mare no havia sortit mai del petit poble on va néixer, i no sabia els inferns que hi havia fora!  Avui he vist les flors, les flors que estan posant a Girona, aquests dies, m’he estat allà, quieta, mirant, sense que em veiessin els altres, m’he fixat en una petita flor rosa, pàl•lida, i jo me la mirava, me la mirava, m’he quedat allà molta estona, aquesta flor podria ser jo, aquí, a terra, gairebé abandonada, esperant que la posin en un lloc on pugui mostrar tota la seva bellesa. La flor té sort, lluirà aquests dies, després morirà. Primer ha crescut sense que ningú la veiés, després algú l’ha triada, i l’ensenya al món i el món la veu i està content, i, després mor. Jo voldria ser aquesta flor. Vull poder-ho ser, ni que sigui la més petita i humil de les flors, la més anònima, però poder ser, poder ser, com havia somiat abans, quan tot era nou, maco, net, en el món de la meva infantesa i de l’amor infinit dels meus pares.”

Encara no hi ha cap comentari

 


yxaHu Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web