Dimarts, 10 de juliol del 2012

9 de juliol de 2012

Fill meu germana meva

"Fa dos dies que no menjo. Em donen menjar cada quinze dies, però és molt poca cosa, no arribo al final. Jo vivia  diferent abans, què ha passat en aquest país? Per aquest camí, no crec que visqui gaire temps més. Si torno al meu país allà no hi tinc res, res, ho vaig deixar tot. A aquesta gent corrrupta que han enfonsat aquest país no els hi fa res que tantes persones pateixin, no puguin menjar, no tinguin on dormir, moltes  són dones, nens, o gent que ja ens hem fet gran com jo mateix, podem arribar a morir, tant els hi fa? Però qui són aquesta gent? I aquesta gent del govern que parlen tant de retallades com si nosaltres haguéssim fet alguna cosa malament, com si ens renyessin, ja saben el que això vol dir?, el que vol dir no tenir un tros de pa per portar-te a la boca, o viure sota un banc, com un home que veig cada dia sota de casa? Què he fet malament jo?, que vaig creure que en un altre lloc m'esperava una vida digna, i ara ho veig tot, tot, perdut"

Nou comentari

Comentaris (1 - 1 de 1)

 

  • MILÓS| Enviat el dia 10 de juliol del 2012 a les 18:14h

    Comentari al teu bloc del 8 de juliol: Aquell matí de diumenge no va ser com els altres, va ser diferent, per a mi, tota una oportunitat. I per a elles, algunes de les components del taller de dones d’Àkan, també. Creativitat, colors, formes… Tot, durant aquelles hores, va parlar un sol llenguatge: la bellesa. Ningú, veient-nos, podia imaginar allò que s’amagava darrera dels seus, nostres, rostres, unes vides amarades pel sofriment constant… Què érem entre la gent que passejava en aquell Palau de Fires?, a l’Interquilt, enmig de l’art tèxtil que tots admiràvem, no ho sé. Suposo que érem una imatge insòlita. Gràcies, Lluïsa, per haver-ho fet possible!! Darrera de tot el que fem, sempre hi ha algú que encén la il•lusió, el projecte, potser algú que l’únic que busca és que siguem senzillament feliços. Realment, foren uns petits instants de bellesa que ens ajudaren a apaivagar el sofriment i la duresa que comporta el viure de cada dia i ens donaren força per seguir creient que la bellesa pot ajudar a guarir les ferides del nostre cor i sobretot pot ajudar-nos a viure una micona millor. Agraïm també a l’Alberto que ens hagués pogut acompanyar amb el seu cotxe; el seu gest generós fou un petit alè de vida que mai no oblidarem. També vam veure persones que feien referència i lloaven els treballs que elles havien fet i presentat a la Mostra de la Biblioteca Ernest Lluch d’enguany, al Centre Cívic Pla de Palau…, poder ser reconegut és anar fent-te, a poc a poc, un petit lloc en el teu entorn, a la societat, al món…, tret que en les seves vides, és important, ja que són dones i musulmanes, en un context ben diferent del que les va veure néixer.Va ser el petit final de curs del Taller de Dones, gràcies de tot cor a tu i a Àkan, en nom propi i de totes les persones que en vàrem poder gaudir aquell matí de diumenge, un matí d’estiu, feliç, perquè jo també vaig ser feliç, feliç de la bellesa que veia, i feliç de veure que les meves companyes d’aquest hivern, per uns moments, eren senzillament felices, per instants així, que salven, donaria la vida. La seva alegria encenia el meu cor, i sentia, amb molta força, que el servei a l’altre omplia la meva existència, en el silenci, potser sense proclamar-ho en veu alta, servir perquè l’altre visqui. Donar el poc que som a l’altre, tot un sentit de vida. Mai no hagués pensat que a la vida hi havia tant d’horror, tant de sofriment, però també t’he de dir que mai no hagués pensat que la bellesa pogués guarir tant. Una abraçada i fins aviat. MILOS

 

 

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web