Divendres, 20 de gener del 2017

9 de gener - 15 de gener de 2016

Fill meu germana meva

9 de gener - 15 de gener

 

Sobtadament  els van cridar de l’hospital, amb urgència havien de posar un marcapassos. Té 11 anys, un llarg camí de malaltia rere seu, portat amb coratge però també amb molts d’interrogants, i també amb moments de revolta, d’incertesa... Una adolescència que apunta amb un problema greu, difícil de gestionar, de portar a les mans, al cor, a la ment. A la Vall d’Hebron hi arriba amb molta febre i han de desfer el camí... Els nervis dels pares, la tensió i la por juntes, tensió i por de tants anys... Una altra oportunitat un temps més enllà. Aquest dia, dia de transplantaments, aquest dia, sí... Tot va bé. La mare queda admirada dels metges, agraïda, veu també l’alegria d’altres mares davant dels transplantaments fets als seus fills, alguns del mateix país que ella.  Un sistema de control llunyà assegura a casa la recuperació. I van caient els dies. Un donant generós, interessat per la situació que viu el nen, regala una tablet, una il·lusió immensa, i els dies passen sota una altra llum, en una casa on els recursos són molt escassos. Ahir, l’únic pensament al cap, tornar a l’escola. A l’escola és feliç. Fa més d’un any, un estiu l’havíem ajudat a fer els deures, entre deure i somriures i acollida va tornar a agafar gust a estudiar. La malaltia l’havia desgastat, les eternes visites als metges, periòdiques, repetides, i, sovint, amb males notícies, però sempre sembrant l’esperança. Avui, tot i les dificultats que haurà d’anar afrontant, és un alumne feliç. Beneïdes escoles i beneïts hospitals!

 

...

 

Telefona al migdia, parla desesperat, com sempre, amb presses, amb nerviosisme, explica la situació, es disculpa, “sempre he d’anar tornant i tornant, per més que m’allunyi, sempre he de tornar, quants anys fa d’això?” Molts, és cert. Han passat anys i s’ha fet gran. La vida no l’ha acompanyat, sovint ha quedat pels marges, de vegades molt avall dels marges... El contacte continu amb persones que han quedat enrere en el camí, i tenen dificultat per arribar a sobreviure, comporta un esforç psicològic  en la persona que es presta a aquesta relació, o que, pel que sigui de la vida,  ha de conviure amb el qui no pot avançar. L’energia psíquica que demana un contacte assidu no és fàcil de poder-se mantenir sempre. El significat i els valors que siguem capaços de donar a l'acompanyament són essencials.  Es parla de buscar l'autonomia, però en tota vida hi ha fases d'interdependència sempre, som interdependents a molts nivells; en grau extrem, en els nadons, en els ancians  i les seves limitacions, en els malalts crònics, en una malaltia greu, en situacions de vida dures...Ara bé, de vegades imaginem malalts ideals,  persones en dificultats ideals, pobres ideals... Tots desitjaríem que la persona pogués sortir curada dels nostres tractaments, de les nostres ajudes, dels nostres sentiments,  com el malalt que surt curat d’un hospital, on es pot experimentar que el que s’ha fet  ha donat un fruit. Però de vegades no hi ha hospitals, de vegades no hi ha cures, i, malgrat tot, encara que no hi hagi “curació/solució”, encara que ensopeguem  reiteradament en la mateixa pedra, val la pena la implicació, la relació també pot ser "curativa", sense acabar en la resolució. Tots patim veient patir.  De vegades el dolor, la incertesa, la boira,  no se’n van, la persona resta allà, encallada al llarg del temps, d’un temps llarg que compartim, sabent que avui avançarem i demà retrocedirem, avui ens sembla que girem l’últim revolt i demà n’apareix un altre que encara fa més pujada. Així és la relació amb persones que han caigut pels marges de la història. Aquesta ha estat la voluntat d’Àkan, que s'ha pogut fer més bé o més malament, però que sempre hi ha estat,  restar al costat dels caiguts que no es poden aixecar. 

 

...

 

Ja fa dies que acompanyem amb la ment i el cor el fred dels refugiats, quan la nit arriba sentim la gelor d’aquestes tendes plenes de neu que hem vist a Lesbos. Les imatges no ens abandonen.

Persones que ho van deixar tot per poder salvar la vida, i que han quedat en terra de ningú. Un preu electoral que ningú no vol pagar.

Aquesta nit tornaran a sentir el fred, el dolor al cos, la malaltia... Tornaran a patir i a sentir que demà els espera el mateix dia, com un dia sense fi, perquè quina/quin fi té tot plegat? I els nens, sense escola i sense res, qui els tornarà aquests anys robats? I pensem en la gent gran, en la gent que he vist en cadires de rodes, moriran? Haguéssim pogut fer alguna cosa. Aquestes fileres eternes  que diu que es fan davant les tendes de l'Acnur. No es podria fer d'una altra manera?

Abandonats enmig del fred de l'hivern. Qui ha de processar les seves sol·licituds d'asil? Qui?, qui físicament ha de donar resposta i no la dóna?  Tota aquesta gent l'únic que busquen és protecció, enmig d’unes condicions dures. Jo entenc que el que en derivi després no serà fàcil, ho sé, però som una humanitat disposada a assumir els problemes de la nostra humanitat o no? Jo entenc les dificultats de les barreges de cultures, sé que no és un camí lleuger, però també penso que el podem recórrer, tenim cor, voluntat, intel·ligència, energia, tenim estimació, creiem en la dignitat, si cal treballar fort, hi ha molta gent disposada a fer-ho, què ens atura? Quin és el fre? Aquesta gent està patint. No deixo de pensar en tants que cada dia, aquí mateix,  donen les seves vides! Terra meravellosa la dels testimonis, gent que ha donat tant, amb tanta generositat, i també són Europa, llavors vol dir que el cor d'Europa viu dividit...  Els refugiats, sempre tindran el nostre pensament, en aquesta nit amarga de la seva vida no estan sols, hi som també  nosaltres patint amb ells, com ens agradaria obrir les nostres portes i que poguessin entrar, tenir un lloc digne i segur, lluitar tots, implicar-se tots, els refugiats i els receptors, posar-hi l’esforç, no rentar-se’n les mans, no girar-se d’esquenes, altres models d’enfocar la vida i el món, poder fer front a les demagògies...

Llegeixo Refugiados de Sami Naïr. Hi ha coses que ja són aquí i, en cert sentit, temo, malgrat crec  en la capacitat i la intel·ligència de la gent per aturar-ho, per ser coratjosa i construir un camí de pau: “Esta falta de visión de la UE sobre los desplazamientos de población y las migraciones actuales y futuras tiene ya – y tendrá – gravísimas consecuencias sobre los sistemas democráticos europeos. Deben afrontar el auge del racismo y el peligro de guerras identitarias por la crisis de integración social de las capas más pobres y marginadas. El retorno de los fascismos en Europa no es ya una hipótesis abstracta: es una realidad que se hace sentir en cada elección, en cada contienda social”

Una d’aquestes nits, cap a les 11, em van arribar unes imatges esgarrifoses,  de la RD del Congo, la guerra, en aquell moment estaven incendiant les cases del poble, del poble de la persona que me les enviava, algú, en la fugida,  enviava les imatges, cases  molt senzilles, cremades, el fum, la desolació, la violència, la por de no trobar mai més la teva família. Impactant.

He llegit amb veritable gust l’article de M. Dolors Oller a Cristianisme i Justícia: “Reflexions en veu alta sobre la pau”, on parla del missatge del Papa Francesc sobre la no violència. No violència en les nostres relacions personals i en les relacions socials. Un món on hi ha 290 milions de desplaçats forçosos a causa dels conflictes armats, de la violació dels drets humans, del canvi climàtic,  de l’empobriment. Cada vegada més els nostres alumnes d’Àkan que retornen a Àfrica ens parlen d’una societat amb terribles desigualtats, veritables fractures socials... 60.000 persones amb dret a protecció internacional esperen enmig de la cruesa de l’hivern i dels governs. La no violència activa, com diu el Papa,  no és una passivitat/resignació, sinó un compromís radical en defensa de la vida i a favor de les víctimes. El nen a qui van posar un marcapassos, per qui van immigrar a Espanya, l'home, pobre, cada dia més pobre, que només pot viure una vida de dependències, malgrat tots els intents que s'han fet. El poble encès de la meva amiga congolesa. Els refugiats estacionats en qualsevol lloc del món... I tants. Tot ens crida a aquesta defensa de la vida.  L'alegria d'haver conegut Jesús.

“La superació de la violència requereix una transformació interior de la persona”, efectivament. En lectures matinals m'acompanya sempre  l’aprenentatge bíblic, repasso Mateu de la mà de Francesc Riera, les tres temptacions: possessió, prestigi, poder. Tota una mirada primerament a l’interior d’un mateix, allà on comença tot: què vull posseir, on em queda el ser simplement?, què busco que em doni prestigi, honor, reconeixement?, quin poder persegueixo, on és en la meva vida la humilitat,   la senzillesa i el servei?

Ahir, enmig del fred fort, un home, amb els cartrons  a les mans, em demanava l’hora, “quina hora és?”, “dos quarts de set?”. Vaig mirar el rellotge i li vaig contestar: “exacte! Dos quarts de set.” Ell va respondre: “després de tants anys de viure al carrer he après a saber sempre l’hora exacta” 

Hivern. Més enllà d’aquest fred. L’aigua dels rierols que baixen de les muntanyes. Les fulles i els brots dormint. Tot un món que espera, els primers ametllers, la vida que apunta obstinada. El verd, el groc, el vermell d’una simfonia de colors ocults que viu en nosaltres. L’infinit i l’etern.

Encara no hi ha cap comentari

 


AmDbE Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web