Dilluns, 08 d'octubre del 2012

7 d'octubre de 2012

Fill meu germana meva

Envia missatges, truca, ve, com cada cap de setmana des de fa mesos, des que la seva vida es van enfonsar. Cada cap de setmana la seva vida baixa un graó més, i la idea de la mort es fa present, amb insistència. Voldria morir ja, d'una vegada per totes i evitar tant de sofriment com li toca viure. Que a prop que semblen llavors la vida i la mort! Tot passarà, necessito creure-ho, algú restituirà la llum a la seva vida, o potser el temps, el temps guarirà el que ara és una gran ferida, i ella viurà de nou, com qui es posa unes sabates velles com si fos la primera vegada. Hi ha tanta desesperança a la seva vida que, si un no s'arrapa a la bellesa, cada cap de setmana no sobreviuria. Comparteixes l'horror, i comences a intuir que potser encara li esperen més horrors, i, com que fa mal, t'imagines els horrors del món, i el teu "no pot ser" que tantes vegades em dic per agafar força, es va tornant un atònit: potser sí que pot ser. Després vénen a la ment imatges que m'han fet feliç en el passat, les vinyes d'Alsàcia, o el Duomo de Florència, o la serenor d'un diumenge al matí amb els carrers del barri vell de Girona callats, o aquell perdre's pels carrers de París quan sents que ets al món..., o la llibreria immensa de Londres on vas comprar les obres completes de Shakespeare,  o la imatge de l'aigua que salta cada diumenge sobre un rierol d'una vall perduda, o la mirada tan benèvola del nostre gos, que ens ha donat tant,  o els crits dels infants que ens envolten i que ens retornen la puresa de creure en tot i tothom altra vegada...O la música silent dels llocs que no he visitat... Avui, davant del mapa del món, davant de tanta bogeria com compartim, senzillament resava un parenostre. Després he agafat la creu, la creu que va fer un presoner d'una presó d'Àfrica, presons eternes, i que em va dur algú que va morir ja... Ella trucarà el proper cap de setmana, i caldrà convocar-ho tot, tota l'esperança, i no sé perquè ahir, enmig de la seva trucada, em venia a la ment la imatge de la Pietat de Miquel Àngel. El seu dolor em fa mal perquè jo vull la vida per a tothom, tothom, vull la felicitat, poder riure, caminar, ser feliç. Hi tenim dret. Hi tenen dret! No sé, francament, tots necessitem salvar-nos, potser per això, aquest matí de dilluns, trenco novament el propòsit que em vaig fent un dia i altre de no tornar a escriure més. 

Encara no hi ha cap comentari

 


PAt42 Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web