Les persones immigrades ens porten a fer viatges insòlits, o potser millor hauria de dir, l’acompanyament a persones immigrades ens fa viatjar per viaranys de la vida en aquest món que mai no haguéssim pogut sospitar. Sense acompanyament als que acompanyem no es podria fer aquest viatge. Avui, i des de fa mesos, i segurament no sabem fins quan, hem viatjat a països llunyans, ens hem endinsat en la guerra, en la violència, la psíquica i sobretot la física, l’horror, la tortura..., d’una forma encara més sinistra que altres vegades. La conversa amb el Senyor es produeix internament, sents, escoltes, i no saps si per aquest viatge tindrem alforges, es podrà aguantar tot això?, haurem de passar per llocs molt difícils, aguantarem sabent buscar consol i ajuda per la persona que s’ha immers en un món que no buscava, just quan el que volia era l’amor i la tranquil·litat, com pràcticament tothom?

En el contrast de la violència, es presenta la bondat. La necessitat de la bondat, altres vides amb altres objectius, persones bones, que tenen pietat dins del seu cor, que estimen, que no agredeixen, que no busquen fer mal, que no malparlen, que tenen paraules belles, que coneixen el silenci, que estimen la bellesa, la bondat dels cors, la gent que no es mira constantment les seves necessitats, que no utilitza, que no manipula, que no fa xantatges emocionals, persones que no abusen, que no enganyen, que són transparents, que no amaguen, que són discretes, que saben donar la mà a tothom, que s’apropen als més petits, i als adults, amb delicadesa, lluny de la falsedat, en l’autenticitat i la coherència. Persones que s’interessen per què passa al món, que busquen, que llegeixen, que comprenen, i que actuen des de la bondat del cor i des de la pau.

En el contrast de la violència explicada... ve sempre a ajudar una de les lectures matinals: El discernimiento de Henri J.M Nouwen, comprat aquest hivern  a la Claret. Potser per curar de tant de mal escoltat, i que s’acompanyarà, voldria fer com un petit resum d’alguns dels pensaments que m’han ajudat avui:

“Hi ha un temps per actuar, un temps per esperar i un temps per deixar-se guiar. Quan som joves, desitgem actuar i controlar-ho tot, però quan envellim o madurem espiritualment, aprenem a esperar, a obrir les nostres mans en oració i a deixar-nos guiar on no voldríem.

L’agonia de Jesús a Getsemaní i el seu camí cap a la creu. Una classe d’espera a la qual nosaltres ens resistim i que la nostra cultura nega sovint. No obstant, és una realitat espiritual. L’espera en un moment d’aflicció o de sofriment pot suposar un dels moments més difícils, però també més fructífers de les nostres vides.

Immediatament després de ser lliurat, Jesús es converteix en aquell que li fan coses, sobre les que ell no té cap control. Aquest és el significat de la passió: ser el receptor de les accions d’altres persones. Jesús realitza la seva vocació, no tan sols en l’acció, sinó també en la passió. La passió és una forma d’esperar: esperar el que altres persones vagin a fer. Tota acció acaba en passió. Estimar un altre és ser conscient que aquest altre té el poder i la llibertat de lliurar-nos al sofriment, intencionadament o no.

Em vaig adonar que cada hora i cada dia estaven plens de sorpreses per a les quals moltes vegades jo no estava preparat.

Per conèixer la voluntat de Déu he d’escoltar la seva veu, ser receptiu  a les seves crides i seguir-lo on Ell desitgi guiar-me, encara que no m’agradi, encara que es tracti d’un lloc no confortable, encara que Ell em demani que vagi on potser jo no he elegit d’anar.

Fins a quin punt jo volia ser popular, important i poderós. Això no són vocacions, sinó temptacions. Jesús ens envia a ser pastors i ens promet una vida en la qual cada vegada hem d’estendre les mans i deixar-nos dur a llocs on  preferiríem no anar. Ens demana que passem  de la preocupació per ser importants a una vida d’oració, de les ànsies de popularitat al ministeri comunitari i mutu, i d’un lideratge basat en el poder a un lideratge en el qual discernim on ens porta Déu.

Un dels dons més grans que podem oferir als altres som nosaltres mateixos. Oferim consol i suport, especialment en moments de crisi, quan diem: no tinguis por, jo sé pel que estàs passant i ho visc amb tu. No estàs sol. D’aquesta manera, ens convertim en pastors semblants  a Crist.”    

Església de Jesús, església plena de carismes, persones diferents, amb vides diferents, amb serveis diferents. Església de cordada, quan una mà es tanca, s’ha trencat la cordada. Cada baula hi fa una funció diferent, però les mans entre funcions diferents s’enllacen, no es tanquen. Amb el Papa Francesc i la seva crida de sortir i anar cap a les fronteres de la humanitat més necessitada, l’església, si les baules que la formem escoltem aquesta crida, pot formar una vertadera cordada, i així els que surtin a fora, cap a les fronteres on hi ha la humanitat més descarnada, més oblidada, sentiran l’escalf i la companyia de tants que no essent-hi, hi són, de mil maneres! Quin bé que ens fa aquesta alba que apunta!