Dilluns, 05 de setembre del 2016

5 de setembre de 2016

Fill meu germana meva

L’anada de nit cap a casa dóna lloc a trobades nocturnes: normalment alumnes que viuen al carrer o vés a saber on. És un dia de finals d’agost, s’acosta el setembre: ¿el lunes empezamos la escuela?

 

Tot un món en aquesta frase. Voreja els 40, fa molts anys que viu al carrer, entre la realitat i el desvari. L’escola..., es poden expressar més coses amb dues paraules? L’escola, un lloc on anar, quan no hi ha llocs que t’esperin.

 

Un lloc on l’esperança és viva, un lloc com una llar que acull, lloc d’entesa, lloc on tot és possible encara, lloc on tot pot tornar a ser possible, lloc on ser mirat amb amor, lloc on el futur existeix... L’escola.  Sempre ens hem sentit tan propers a la força transformadora de l’educació, aquest dret bàsic per a la persona, sense educació, com podrem arribar a entendre els nostres drets i els nostres deures? sempre hem cregut que hi havíem d’apostar i donar les nostres forces perquè d’altres poguessin a través d’elles millorar la seva vida.

 

Per les  aules de la Casa de Cultura de Girona que ens deixen, quanta gent ha passat? Quants hi han après a escriure i a llegir les primeres lletres? Quantes emocions per dintre? Quanta gent ha format part d’aquesta comunitat fraterna que hem somniat en aquest lloc per educar?

 

Hem transmès una concepció de la vida a través de la paraula, però també dels sentiments i de les actituds, hem cregut que l’experiència d’anar a classe socialitzava les persones, estimulava en elles el desig de la integració, de la convivència i, per què no?, també de la solidaritat, de l’ajuda.

Amb l’educació es llimen les desigualtats, els desequilibris tan forts d’uns individus enmig d’una societat de la qual n’ignoren la llengua, i veuen així  impossibilitada la comunicació. Com transmetre quan no tens les paraules, quan només queda la mirada? Les nostres classes són l’obstinació de creure en la capacitat d’aprendre d’una persona, que ha estat valenta i ha canviat de vida, d’entorn, de cultura, i ha vingut cap a una altra terra, de vegades travessant deserts i oceans, en la recerca perenne d’una vida millor que s’ha repetit mils de vegades al llarg de la humanitat.

 

Tornaran a venir els alumnes, tornaran a venir les classes, els dies de pluja, de fred, potser de neu, tornarem a sentir l’escalf d’estar junts, de compartir la vida, el nostre temps, amb persones d’orígens tan diferents i tan llunyans, amb els quals ens sentim units, com uneix la vida en la seva interioritat, fortament. Si poguéssim donar la cultura de la serenor i de l’amor, la cultura de la comprensió i de l’ajuda mútua!  No dic que sigui fàcil, dic que té sentit.

 

Quan jo era petita i arribava al port, de la Barcelona de fa ja molts anys, un vaixell important, al capvespre, anàvem a veure’l. A mi em fascinava, d’on devia venir?, cap a on anava? Somniava viatges que havia après en els llibres que llegia, i en els amics i familiars de casa meva. I en matins de vacances, asseguda a les cadires que hi havia a les Rambles, passàvem hores i hores contemplant una diversitat de gent que anava i venia... i també em fascinava. Finestres grans on jo aprenia el món, un món gran, més enllà dels llocs on vivim, que, de ben petita, em van ensenyar a estimar, a no mirar-me’l amb por o amb estranyesa, sinó amb acolliment, acceptació, valoració.

En l’adolescència jo volia ser periodista, corresponsal de guerra, anar on hi havia els conflictes i explicar-los, donar veu als qui no en tenien. Un dia d’estiu, a la taula oberta del mas del meu pare, davant de la meva paraula fàcil d’adolescent,  un missioner em va convidar a anar a treballar  a Àfrica, a Moçambic, on encara viu, ell deia: necessitem mestres, i jo li contestava: vull ser periodista!

La vida em va convertir en mestra. I encara que els anys passats amb adolescents són un tresor immens de la meva vida, l’escola d’Àkan, aquesta escola feta amb esforç i sacrifici, amb pobresa, ha estat on els meus somnis de petita al port o a les Rambles  i d’adolescent volent ser periodista s’han fet realitat. A l’escola d’Àkan hi ha el món. Un món divers.  Un món sofrent. Un món que lluita o que ja se sent vençut. Un món sofrent. Un món, però, on encara hi ha il·lusió per pujar aquestes escales màgiques de la Casa de Cultura.

 

Terratrèmol d’Haití 2010

 

Potser per això, i per tantes coses, la mort d’Isa Solà, religiosa de Jesús Maria, m’ha impressionat tant, que voldria deixar anotades algunes de les seves paraules després del terratrèmol d’Haití!

 

Después de vivir algo así, he experimentado cada día como un regalo de Dios y que no merecemos nada, todo es don, tanto lo que consideramos bueno como lo malo: que el sufrimiento no es algo malo que nos ocurre sino una lección que no hay que saltarse porque nos hace más humanos y menos ambiciosos. Tras el terremoto, la tentación del desaliento y de la queja a Dios era enorme. Estuve muy triste, desanimada, chocada y rebelde. Me reprochaba a mí misma haber salido con vida y como muchos, me preguntaba por qué Dios permitía algo así en un pueblo tan castigado a lo largo de la historia. Pero el pueblo haitiano nunca tuvo esa reacción: Rezar, aceptar, cantar y pedir fortaleza. Esa ha sido su reacción. En lugar de quejarse y rebelarse, han pedido coraje y fuerza para llevar el sufrimiento. Tanto sufrimiento ha hecho de ellos un pueblo tremendamente humano, humilde y valiente. Entre los escombros volvían a plantar sus sombrillas para seguir vendiendo y ganarse la vida. La vida continúa y Dios está con nosotros. Esa era su única certeza. Mientras yo me lamentaba, ellos seguían caminando. Los escuché cantar con lagrimas "Gracias, Señor!" y eso desmontó todos mis esquemas, aun sin acabarlo de entender. No sé por qué, pero aunque mi cabeza no lo entiende, mi corazón, sí.

 

Mi vida religiosa la siento, ahora más que nunca, como un regalo que no merezco, así como la vida que Dios me ha querido guardar, entiendo que mi misión en esta vida no es hacer y hacer, sino de ser y ser…porque por muchos proyectos, trabajos, planes que esté llevando adelante, al final lo más importante es lo que somos y no lo que hacemos. No creo que Dios me haya mantenido con vida solo para hacer algo… porque yo no puedo salvar nada ni a nadie pero puedo ser una hermana para mis hermanos. Y es lo único que ahora me importa.

 

Per tot això, també, no puc deixar de tenir un record per una altra missionera, per la Mare Teresa de Calcuta, que ahir van fer santa, i agrair la seva vida, la seva donació, la seva generositat. Tot el meu respecte i estimació profunda per algú que va ser capaç de lliurar-se i acollir el sofrent com ella ho va fer. Lliurar-se als sofrents no és fàcil, parlar-ne, sí, comprometre-s’hi?..., això ja no és tan fàcil per múltiples raons. Quan has vist tant de sofriment, tanta humanitat desvalguda, la veritat, que algú doni un vas d’aigua al qui pateix només pot inspirar agraïment!

 

La setmana que ve nosaltres començarem les inscripcions, el dia 19, les classes. El Cor ja haurà començat a assajar divendres, 9, dia de Sant Pere Claver, un altre missioner.  La nostra petita vida, la nostra petita escola, en marxa! Humilment.

 

Com deia Pedro Casaldàliga:

 

Es tarde
pero es nuestra hora.

Es tarde
pero es todo el tiempo
que tenemos a mano
para hacer el futuro.

Es tarde
pero somos nosotros
esta hora tardía.

Es tarde
pero es madrugada
si insistimos un poco.

 

Ahir a la nit, en el nostre caminar nocturn, s’acostava un alumne de Bangladesh i demanava classes per un company seu acabat d’arribar. Així funcionem, pel boca a boca, un ho diu a un altre, potser transmetent que allà, en aquell espai senzill, s’hi va sentir bé i hi va aprendre les primeres paraules: Es tarde, pero es todo el tiempo que tenemos a mano para hacer el futuro. 

Encara no hi ha cap comentari

 


NNpsB Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web