Dimecres, 01 d'abril del 2015

31 de març de 2015

Fill meu germana meva

Escrius des de molt lluny i demanes històries: què feu?, què viviu? Se'm fa difícil contestar-te.

 

El llibre reposa tancat, buscat des de fa molts mesos, em meravella: Els quaranta dies del Musa Dagh, el genocidi armeni. Tarda de  Setmana Santa, sol, placidesa de les hores, com tantes tardes dolces de setmanes santes passades. Els llibres per aquí, per allà, la delicia d'El diari de l'ànima de Joan XXIII, un llibre de Raül Romeva sobre Catalunya i Europa, l'últim llibre de la Naomi Klein, un llibre d'Anselm Grün sobre la vellesa, un altre sobre la segona guerra mundial, una biografia del Papa Joan, un llibre del P Arrupe i el Japó... El sol entra pels vidres, ran del balcó s'escolten els sorolls de la plaça, cèntrica, però més suaus a la tarda.

 

Sona el telèfon. Missatges. És ella. Quantes elles? No ho sé. No miro el missatge, deixo anar les pàgines de Franz Werfel: Senyor sant i veraç, ¿quant temps trigaràs a fer justícia i a demanar comptes de la nostra sang als habitants de la terra? (Apocalipsi 6, 10). Així s'obre el Llibre primer d'Els quaranta dies... i s'obre més amb aquestes paraules: ¿Com he arribat fins aquí?

 

Obro el telèfon i tot es reprèn. Vola el pensament cap a tantes converses d'aquest hivern. Converses a mils de quilòmetres. La importància que algú pugui actuar de repòs, de descans..., com va passar amb l'home que ahir m'esperava, arraulit al sofà, plorant, amb les mans tremoloses, i va dir com venint d'unes profunditats desconegudes: fa deu dies que no aconsegueixo dormir, tinc quaranta anys, tu saps que jo sóc molt tímid, no m'he pogut casar, no puc tornar, no hi ha res per a mi allà, però aquí, tampoc no hi ha res. 

 

Miro el telèfon lentament, ella escriu, i escriu molt. Hivern de trasbals, hem compartit tants de plors!, portem molts anys de pau i d'amistat.

 

De sobte, vides difícils, es fa gairebé impensable, entren encara més en túnels plens de nit, no saps com pot ser possible que hi hagi vides que es vagin agreujant i agreujant... Cal pouar de dintre la raó, la saviesa, el consell, anar trenant un temps interior per compartir esperant que algun dia arribi la calma que ve després de digerir tantes pèrdues, quan la vida se t'ha anat quedant a trossos en diferents llocs del món. Penso que donaria molt per canviar la seva realitat, perquè pogués ser senzillament la persona que és, perquè pogués asseure's, al sol, com ara, i mirar tranquil·lament com juguen els fills. Tanco els ulls i sento les seves paraules: com ha arribat fins aquí? Què és el que l'ha precipitada cada vegada més avall: la seva estructura psicològica, el pes de la seva cultura, la família, la seva societat?

 

Ningú no vol sentir el fèl amarg de no sentir-se estimada, ningú no vol sentir que davant les teves paraules d'intentar ajudar, l'altre agafa encara una forma més violenta, i agredeix amb el que pot, ningú no vol sentir sobre seu la mirada dura del menyspreu i del rebuig, ningú no vol sentir-se comparat a la fortalesa d'altres dones de pobles llunyants pressuposant la teva debilitat, ningú no vol sentir-se utilitzat com un instrument a amplis efectes, ningú no vol experimentar la por de quan vingui què li dirà aquesta vegada...

 

Sap que està entre l'espasa i la paret, sap que la bondat la traeix, sap que no pot deixar de sentir compassió, que sempre li ha passat que ha volgut ajudar tothom, sap que l'han traïda una vegada i una altra, sap que no han sabut parlar-li mai amb amor, sap que no han trobat mai les paraules per fer-la sentir persona, sap que tots l'han ferida, sense miraments, sap que han estat maldestres amb ella en els seus matrimonis, sap tantes coses..., ho ha après a la vida, amb l'experiència, ho ha après amb llargues converses, i ho ha après buscant entendre en tots els documents o llibres que lia parlaven de psicologia, potser és que fa falta saber on volem anar per saber quins camins s'han de prendre, i ara, es cert,  pot  entendre més la conducta humana... i pot saber com afrontar-la, ha après a llegir la realitat, i, precisament just ara, quan les portes es podien obrir, la baula de la cadena l'ha precipitada encara més avall...

 

Tristament demana una mica d'amor, una mà dolça que pugui acaronar el seu braç, algú que reculli la seva mirada, algú que li digui tendrament: em vull partir amb tu tot el teu dolor, algú que pronunciï baixet les paraules màgiques: seràs feliç, no tinguis por, sóc amb tu.

 

Impressiona escoltar les seves paraules sobre l'Alcorà, i sobre les relacions dels homes amb les dones... Parla d'un Islam de pau, d'ajuda, de reconeixement, de respecte..., que diu que molta gent no  compleix.

 

Ahir un cel de núvols vermells encenia el capvespre. Avui al matí una noia, abans de començar la classe, explicava la seva dura vida de casada, amb tots els somnis trencats, i un noi es llançava tot seguit i expressava la seva infantesa dura i muda.

 

Em deies que t'expliqués històries, les nostres històries, ha estat un hivern de pèrdues que s'ha fet massa llarg, esperem la primavera, la benignitat del sol i de la natura que esclatarà. I esperem aquests dies que vénen: dijous, divendres, acompanyar Jesús, petits com som, ens arredossem en la seva companyia. Dissabte arribarà la Pasqua, però deixa'm dir-te que vivim un temps llarg de dijous i divendres sants, i que des de fa molt experimentem una bella comunió amb tants que se'ns han avançat, potser això és la Pasqua. No sé si t'he explicat les històries que volies, les paraules es queden tan curtes per descriure tot el que vivim, i les vides són tan sagrades com per anar-les explicant. Tu vius lluny, un altre món, una altra vida, altres registres, altres matisos, altres vivències. De la teva història a aquestes històries: quants abismes! Si poguessis pensar-hi tan sols un instant, pregar-hi,  i amb el pensament inventar flors, boscos, arbres, bellesa..., potser des d'aquí en sentiríem les flaires subtils i ens arribarien totes les tonalitats dels colors d'algun món que algun dia emergirà, potser és un dia llarg i va emergint a poc a poc, de mica en mica. Res no passa sense deixar petjada. Mentrestant et trancric uns versos que sempre expliquen millor tantes coses que potser no sabem dir, que des d'una d'aquests milers de primeres files del sofriment que hi ha a la terra, de vegades hi ha històries que fan mal i experimentes que:

 

Tot i passant-hi,
els camins de la vida
no sé on menen.

 

Joana Raspall

 

Però, no voldria acabar així, coneixes De Goes? era un jesuïta portuguès, hi ha unes paraules d'ell que des que les conec m'han impressionat molt: per aquest camí que ningú més no hi  passi mai. Potser són aquestes en realitat les paraules amb què acabaria la carta després de les històries que t'he contat. Benito de Goes va fer un llarg viatge des de l'Índia, per l'Afganistan, Pakistan..., grans caravanes travessant muntanyes d'alçades immenses, colls, terres inhòspites... T'ho pots imaginar? Ell buscava el país de Catai, aquell país que pensaven que podia ser un hipotètic regne cristià enmig de països musulmans. De Goes hi lliura la vida i hi mor, som al segle XVII, ha entès que la Xina  i Catai són el mateix. Va lliurar la vida a un somni. De Goes, Ricci, Francesc Xavier..., històries també a les quals tornar sempre, potser si acabo amb ells acabo amb esperança!

 

Encara no hi ha cap comentari

 


TF8b8 Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web