Dimarts, 31 de desembre del 2013

31 de desembre de 2013

Fill meu germana meva

El darrer dia de l'any porta escrit a la memòria la  llum dels instants que visquérem ahir, moments daurats, d'una esplendor que no s'esvaneix fàcilment. Viuen en nosaltres per nodrir el nostre present i orientar els passos, caminants com som cap a un Infinit que ja és viu.

 

Era la seva última radioteràpia, la infermera surt i abraça la noia jove que acaba i la seva mare, moments d'emoció i d'esperança, "ara, qualsevol dia, ens trobarem pel carrer i farem senzillament un cafè". Les paraules amables de la infermera travessen aquests dies difícils que deuen haver viscut i planten enmig de la vida una estaca forta que afirma els millors valors de la vida: el saber-se posar al lloc de l'altre, viure amb ell allò que li passa i encendre dins la persona la confiança en un futur millor. Magnírfic.

 

Té onze anys,  li brilla a la cara un amor d'infant encara, però ja té el somni als ulls del que ha iniciat el camí de l'ajuda a l'altre. Displicent, lleugera, eficient, contenta, busca els regals que li demanen per posar a les bosses que seran lliurades a 170 nens i nenes a qui Àkan va poder donar regals ahir, gràcies a l'aportació de l'escola Vedruna i d'altres persones. Veient-la, penses que encara tot pot salvar-se, que l'amor passarà d'una generació a l'altra i que hi ha futur i que el bé treballa incansablement dintre del cor de les persones. Amb tendresa ha encès el foc de l'esperança.

 

S'acosta, la mirada perduda per la malaltia que el fueteja des de fa temps, "només vull donar-li les gràcies per fer-nos classe cada setmana i ajudar les nostres vides, que ja veu com són". "Quan no tenim classe sóc com un gos perdut."

 

S'acosta, mostra els fills: "no era a classe l'últim dia: poden tenir regals també ells?" Els nens, la pell de la cara cremada, la mirada trista, els passos insegurs. La mirada de la mare, cansada de la lluita, implora. Pobres infants del món que viuen en la seva carn totes les nostres errades, la nostra falta d'empenta per lluitar contra tanta injustícia, contra tanta expoliació dels drets més bàsics de la persona, que no ens empeny a sortir al carrer i, des de tots els llocs possibles, proclamar un: no pot ser! i començar a construir entre tots la possibilitat d'una vida digna per a tothom.

 

S'acosta: " no vull res avui, només donar-li les gràcies i un regal, he pensat molt en vostè els últims temps, que no m'han estat fàcils",  dins la bossa: l'Alcorà, un llibre sobre el diàleg musulmà-cristià i un altre sobre la dona a l'Islam.

 

Ja és tard i marxa el dia, una remor, com onades que onegen s'abat sobre la platja de les nostres nits. Cada dia envia cartes d'amor als nostres mons potser solitaris, de vegades les sabem llegir, de vegades estem com cecs i sords, i nosaltres mateixos alcem els esculls que impediran comprendre.

 

Comprendre i estimar, caminar pacientment en la nit estelada, saber-se esperar a un mateix, i saber acostar-se a la vida de l'altre, amb tacte, respectant el seu misteri. Donar gràcies per tant de bé rebut, per tant de bé que, gràcies també a altres i a nosaltres mateixos, hem pogut donar, lamentar el mal que hem fet i que ens han fet, enyorar les presències dels que ens han deixat i saber que no són absents, sinó que hi continuen essent. I que, en el nou any, sapiguem continuar encenent en l'obscuritat, la compassió, el compromís, la justícia, la profunda tendresa cap a la vida de qui sigui, on sigui. L'Infinit, fidel, vetlla, acompanya i ajuda.

 

Bon any 2014!

 

 

Encara no hi ha cap comentari

 


pRjk6 Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web