Dijous, 28 de febrer del 2013

28 de febrer

Fill meu germana meva

L'home de pluja tanca els ulls, no sé si endormiscat, a la petita sala de visites. Seu, llarg com és, tot ell respira derrota. La vida ha fet el camí en ell. Està a punt de poder viure un esdeveniment important a la seva vida, però res no ho diria. Calla, el gest dur, tallant, quins foscos silencis amaga! No hi ha res en ell que parli de l'home amable que era, reflexiu, ple de bondat i de Déu. Vull pensar que dintre seu tot en guarda record i tornarà a emergir en el
moment que sigui. Plou, fora, és cert, la pluja plou amb ell. Dia gris. Gotes d'aigua sobre els vidres. Se'n va, gairebé furtiu. 

 

Després ve més gent, i la pluja continua, a voltes com una delicada cortina sobre la imatge del carrer. Ve més gent i tots han plorat. Han vingut amb el rictus del dolor a la cara, al cap de poc de parlar, les llàgrimes s'escapen, incontenibles, un plor callat, trist, d'una vida  que veuen que se n'ha anat.

 

Pel carrer penso en el que ens han fet, i penso en els qui ens ho han fet, quantes coses ja no seran possibles, potser mai més. Stephan Hessel ha mort. Quanta energia serà necessària per sortir d'aquest forat tan profund? Em dolen tant aquestes vides, dues homes i una dona, que han estat presents aquest matí. Em dol la seva tristesa, i, de vegades, també el seu desvari. Creauria l'univers per salvar-les. Algú que he llegit fa poc parlava de l'ètica de la quotidianitat. Jo diria aquelles paraules de l'abbé Pierre que no em cansaria de repetir: Si tu pateixes, jo ho passo fatal, que no són un certificat de fatalisme, sinó un sentiment profund de dignitat, de compromís per la recerca de la dignitat de l'altre que sento com un certificat que hem signat en algun lloc secret. O potser un certificat pel dret al somriure, i a ser feliç, i a viure a ple pulmó, aquestes ganes immenses que la vida pugui ser per aquestes persones que veig sofrir, i no una vida qualsevol, vull el somriure, la bellesa, fins i tot, la rialla, el dret a viure que els han robat. Però plou, incansablement va degotant el cel, i el carrer, de pedra,  és gris. Ressegueixo Notícia de Catalunya de Vicens-Vives en hores matinals, i després agafo distretament l'últim llibre que ha arribat a
casa: Plans de futur de Màrius Torres. M'interessava aquesta història. Belles paraules: "Ser-hi o no ser-hi, vet aquí la qüestió. Reconec que la nostra relació, filles meves, ha estat una exploració sostinguda del terreny que formen el ser-hi i el no ser-hi, tot alhora, tothora. La memòria és un relat, i una de les coses més importants dels relats és saber qui els explica i des d'on. És per això que, de lluny o de prop estant, sempre he fet per saber-ho tot de les
vostres vides enclaustrades i m'ha agradat tant explicar-ho, explicar-m'ho i explicar-vos-ho, abans no us ho expliqui segons qui i segons com. Ja sabeu que la gent de seguida explica coses, i el que no sap s'ho inventa. ... O millor torno a escriure-us, encara que ja només sigui per tenir-vos presents, sense esperar cap resposta. Aquesta, filles meves, és l'única manera que he trobat de ser pare. M'he passat la vida escrivint. Recreant el que hem viscut..."

 

Va arribar, fa molt poc,  un dia de nit a l'associació, fa vuit anys va haver de marxar del seu país, era un líder polític, el volien matar. Va deixar dona i dues filles, que no ha pogut veure créixer i a qui estima profundament. Ha anant fent el que ha pogut en un estat espanyol que, des de fa tres anys, se li ha posat impossible. No sap què ha de fer de la seva vida, enfonsa el cap entre els braços i plora i implora, diu que no dorm, que sovint parla sol pel carrer, que creu que està perdent el cap, ell que, abans, havia mogut masses, llegeixo els seus papers, els seus documents, la seva història. "Torna, abans que no sigui massa tard, refés la teva vida en un país veí, comparteix la vida amb els teus, que no sigui massa tard, més val partir-se el poc que tenim amb els que estimem, i viure el que puguem viure, que anar donant tombs, en una solitud dura, per una Europa estranya, que s'ha fet estèril." Em diu: ja no crec en res, ni en la política, ni en el pensament, ni en la defensa dels drets humans, només sóc un pobre home que ho ha perdut tot per voler defensar un futur diferent pel meu país. I estimo els meus i els trobo a faltar, són més que l'aire que respiro". Mentre ell deia aquestes paraules, dos nens de tres anys, un bengalí i una portuguesa jugaven deliciosaments amb els girasols i les marietes que l'àvia havia enganxat a la porta. Els néts, els nens, cartes
immenses que curen de tant de dolor i tanta sofrença compartida.

No sé què deu fer l'home de pluja d'aquest matí en aquests moments, nosaltres acabem de pregar, a l'església del Carme de Girona, per la vida de l'Anton Raventós, que se n'ha anat, pregar per tanta generositat! Donar gràcies a Déu per la generositat de les vides que s'han prestat a donar-ho tot perquè d'altres visquin! Qui gosarà? Quin goig!

Encara no hi ha cap comentari

 


tDhZ4 Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web