Diumenge, 26 de maig del 2013

26 de maig de 2013

Fill meu germana meva

Va plovent sense treva mentre ell parla, tarda plujosa, ve, sense esperances, amb molt de dolor, inquiet, es troba sol, se sent sol, havia posat confiança en una gent i s'ha sentit no escoltat, fins i tot traït, no entès, no acceptat, plora, potser senzillament els altres no s'han adonat de la vàlua de la seva persona, no han percebut qui era, potser els altres no tenien els instruments necessaris per poder-lo comprendre, potser no han parlat prou, potser eren camins que no es podien trobar i que, malauradament, s'han creuat.

Expressa, diu ell repetidament, un  fracàs permanent, creu que la gent amb qui s'ha relacionat no l'han entès, que l'atzar li va posar persones al seu costat que no han pogut comprendre el que ell necessitava, "el que jo busco en les persones, elles no m'ho han donat, i, per això, em sento buit, trist, no tinc ja cap ganes de parlar amb ningú, per què?, què em donaran, callo, miro tristament els altres, i no sé què deuen pensar de mi, tampoc m'importa ja, jo ho he donat tot, tot, a la meva família, als meus amics, als companys de camí que jo creia que Déu m'havia posat al costat,i ja veus, què tinc?, res, em sento tan sol. Abans parlava i parlava, feia grans discursos, pensant-me que les meves paraules ajudaven sempre els altres, ara, estic tan decebut de tot, de tothom, que no tinc cap ganes de dir res a ningú, callo, callo, la gent em diu coses, però jo no tinc cap ganes de contestar, per què?, què he de dir?, tu creus que a mi m'entenen?, creus que, quan parlo, em fan cas?, saben de què parlo, prefereixo protegir-me en el meu interior, com la closca d'un cargol, viure'm per dintre, a soles, els meus pensaments i jo, ja sé que parlen de mi, que diuen que sóc estrany, que amb tot el que m'ha passat, m'he tornat boig, que si estic cansat, que si estic deprimit, ja saps que en la nostra cultura ens agrada molt, molt, parlar dels altres !"

No em  són noves les seves paraules, conec aquest baixar escalons que ha anat fent lentament, l'expressió d'aquest gran nus interior que l'habita, el seu fracàs, aquesta cruïlla en què està instal·lat, el recordo alegre, viu, ple d'il·lusions, i de capacitats, i, de mica en mica, es va anar convertint en un altre, un altre ha substituït el noi ple de vida que vaig conèixer fa anys.

I, tanmateix, malgrat aquesta violència que l'habita, hi ha, potser callats, els dons específics que Déu ha posat en ell, com tornar-los a posar en camí? A través de la seva fragilitat, de la claredat amb què explica la seva tristesa, de l'abisme en què ha caigut, com descobrir els dons que li han lliurat, que poden ser tot un camí per tornar a viure de veritat, en la plenitud que tots busquem? Com donar-li forces perquè no faci dependre dels altres el seu benestar, la seva vida, com canviar la decepció en què viu?

És ja tard quan se'n va, arriben companys, altres activitats, en el silenci interior ressonen les seves paraules doloroses, escolto el que diuen, penso amb força com tots els éssers tenim una profunda necessitat d'estimar i de ser estimats, i de quants fracassos això comporta, quantes hores plorades, quantes incomprensions, quants camins que potser no s'havien d'haver creuat mai.  Quant sofriment han generat, com han patit tots! És estèril tot això? Creuria que no, però quins preus tan alts he vist pagar! No s'ho podrien, podríem, haver estalviat? Aprenentatges de la vida, potser només queda allò que s'ha après en tantes hores d'incomprensió i solitud.

 

Encara no hi ha cap comentari

 


znTcd Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web