Dijous, 26 de desembre del 2013

26 de desembre de 2013

Fill meu germana meva

Aquests dies de Nadal m'ha vingut a la ment sovint aquella imatge, va ser una imatge d'un moment esplendorós de la vida, un d'aquells moments màgics que la vida es revela en majúscules, i que sents interiorment un sí enorme: sí, això deu ser viure i això deu ser l'horitzó cap al qual hem de caminar.

 

Tenia uns vuitanta anys, cada dia la sentíem parlar a la sala d'espera de radioteràpia de l'Hospital Trueta, on anem puntuals cada migdia des de fa unes setmanes. Uns parlàvem, els altres llegien, una altra hi feia ganxet, un petit món meravellós, encara que pugui semblar el contrari. La dona va creuar la porta i va dir triomfant: és el meu últim dia! I la sala, sense ni un segon de mediació, va esclatar en un aplaudiment que ens va emocionar a tots. Tots havíem vençut amb ella! 

 

Des que hi hem arribat només hi hem respirat el coratge, la paciència, l'amabilitat, la companyonia, la generositat, la lluita forta per la vida, la resistència i, sobretot, aquest esperar contra tota adversitat. S'hi viu la normalitat de lluitar per desig de seguir vivint les vides que cada u de nosaltres ha anat construint. No hi ha dia que no sigui una lliçó per viure en el fons dels nostres cors. No és en cap sentit una experiència negativa.

 

Quan deixem el cotxe i caminem, trepitjant l'herba i les fulles que els nostres peus agraeixen, ens hi anem apropant de mica en mica i ens preguntem secretament: i avui, què passarà? Potser hi trobarem els de sempre, potser hi descobrirem persones que coneixem i que ens expliquen la seva malaltia. Potser anirem ràpids, potser alguna màquina s'espatllarà i haurem d'esperar llargament. Sempre comptem amb l'amabilitat del personal que hi treballa, que, amb un tacte extrem, fan fàcil, o fan normal,  un pas difícil.

 

Els acompanyants solem desgranar sovint una frase: una més i una menys, però sense victimismes ni heroïcitats, sempre amb un sentit de buscar el millor per a nosaltres, amb una creença forta que allò curarà. Els primers dies agraïem fort la vida de Marie Curie, que tant de bé havia portat.

 

Sacsejats per esdeveniments inesperats, com sovint ens passa a la vida, intentem alliberar-nos de la capacitat de destrucció que porten, administrem amb cura les pors, sostenim una visió persistent que ens durà cap a la terra promesa de la sanació/salvació, vivim enmig de les tempestes, esdeveniments extraordinaris en els quals sembla que realment veiem la mà de Déu, sobretot sobre els més febles, els més vulnerables.

 

Amb la victòria de la dona que va creuar la porta dient, amb una alegria exultant: l'últim dia, amb el nostre aplaudiment segellàvem un pacte amb la vida, el de la solidaritat humana, la victòria d'un és la victòria de tots, el sofriment d'uns és el sofriment de tots. En els llocs més insospitats, en les situacions més dures, la vida es pot mostrar en tot el seu sentit, en tot el seu contingut, en tota la seva bellesa, assenyalant un veritable camí, que, si es realitzés, transformaria la humanitat. Això és el que passa senzillament a la sala de ràdioteràpia de l'Hospital Trueta de Girona, així ho vivim un migdia rere l'altre: la creença en l'esperança i una fe molt gran en tots! És un gran bé que es va sembrant en els nostres cors.

 

Bon Nadal! I tots els millors desitjos per a cada u de vosaltres en aquest temps difícil, però no exempt d'esperança i de llum!

 

Encara no hi ha cap comentari

 


aemGX Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web