Dilluns, 25 de novembre del 2013

25 de novembre de 2013

Fill meu germana meva

"Era matí i sonava la ràdio per Internet, una ràdio del Congo, expliquen que els rebels lliuraran les armes, i parlen d'atrocitats. Cada matí, després d'escoltar la Mònica Terribas, mentre faig les feines matinals de la casa, escoltem les notícies del Congo. Sovint m'horroritzo del que escolto, però entenc la necessitat que té ella, ara que estudia Ciències Polítiques,  de connectar amb el seu país, de saber coses del lloc on va néixer. Sovint també en dóna l'opinió, una opinió feta d'experiència malgrat la seva joventut. Després avança el dia, apunta ja el cap de setmana, però el dia es torna fosc i dur, les persones del món en què nosaltres vivim pateixen. Per sort, hi ha gent generosa. M'espera a la porta de les classes, deu tenir uns 60 anys, fa fred, havíem parlat feia uns dies, dintre de poc viuria al carrer, la por al rostre, als ulls, amb un punt de pànic, vaig dir-li que miraria què es podia fer. Tot el que es podia fer eren 100 euros donats per algú, que la salvarien del fred i de la por. En veure els diners, s'ajup, s'agenolla, plora de dolor i de vergonya, agafa les mans, s'alça, abraça llargament, sento la lleugeresa de la seva roba, tan fina, tan lleugera, plora amb plors forts, incontrolats, de sobte, calla, em mira, agraeix com pot, i a la fi, abaixa el cap, i diu: miedo, miedo! A dalt, el cor assaja, ha vingut Anna Roig, hi ha alegria, festa, canten una cançó dolça i àgil, que l'Anna va fer pensant en la seva neboda. M'assec i el contrast violent s'asseu també amb mi. Les paraules són maques, tot és bell, gent de diferents països cantant, alliberats per un moment del seus pensaments difícils, però la imatge de la dona queda clavada a la ment. I sense saber ni com ni per què, la ment vola, vola molt lluny, en veure la dona vaig pensar en les dones del desert, vaig pensar en les dones soles aquí, grans, vaig pensar en els ambients rurals, vaig pensar en l'analfabetisme tan incapacitant, però la ment no vola sud enllà, se'n va a les cares de Jaume Plensa, com si allà hi hagués la humanitat, i se'n va al Millennium Park de Chicago, les enormes cares fonts, el món, la gent, la diversitat de les condicions humanes, aquella dona podia ser una d'aquelles cares, tanta força tenia en els seus trets que ho representava una mica tot, i una mica tothom. Ahir, a l'hora de dinar, repassem amb el nét els animals del món, un llibre alemany ha anat dibuixant els animals de cada lloc sobre els continents, mirem els animals i aprofitem per recordar la família, repartida per les quatre bandes del planeta, el nét, bengalí, va repetint: i hi anirem? El món li cap a la mà, i es fa petit per tants de somnis. A mig dinar la seva mare explica que a Bangla Desh no donen el nom fins que han passat uns dies del naixement per si el nen o la nena moren, i que no va entendre com a l'hospital català li demanaven el nom de seguida, amb insistència: vaig dir el primer que em va passar pel cap!  També explica que al 6è mes de l'embaràs es fa una festa perquè l'embaràs va endavant.

 

Entre els llibres que llegeixo actualment, aprenc veritablement amb "El clamor de los excluidos"  de Luis González- Carvajal, pensant en les situacions que vivim a Àkan, apunto aquesta cita com un vertader repte:

 

Una sola cosa li està prohibida a la caritat: intentar suplantar la justícia

 

Acabem amb les paraules del Cardenal Rodríguez Maradiaga: "... davant aquests pobres crucificats, no hi ha cap postura honesta que no sigui "baixar-los de la creu", Déu és present en ells"

 

Encara no hi ha cap comentari

 


Xg24m Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web