"Tinc els papers, vaig a comprar els bitllets per venir de seguida" Tan curt el missatge i capgira la nostra vida aquest vespre. Cal fer algunes gestions. Entrada la nit, parlem, creua l'Estret amb els dos fills, fa fred al vaixell, han posat l'aire condicionat massa fort. Es preocupa perquè porta dues  maletes, una bossa, un cotxet i dos nens petits, no sap com baixarà. Més endins de la nit, ja és a l'autocar. Està cansada, ha estat dur traginar-ho tot, i aquesta vegada, ningú no ha ajudat. I amb tot, tot i que repeteix: no m'aguanto, no sé què em passarà si no tenim cap ingrés de diners, no sé si podré suportar mentalment tot el que he viscut, necessito amb urgència un psicòleg, necessito la vostra companyia, amb tot, rere les seves paraules derrotades, hi apunta l'esperança, forta, ara sap que les coses poden ser diferents, molt pitjors encara, per això, malgrat tots els malgrats, rendida, se sent feliç, i el cor li canta per dintre: ve, i posa en aquesta terra que la va acollir fa temps i en aquesta gent que hi va conèixer tota la seva confiança, confiança a poder tornar a viure, a estar una mica, mica bé, encara que costi mesos i mesos sortir del pou, la llum ara apunta. I la nit sembla benigna, i el sentit del que fa l'associació a la vida de tantes persones es dibuixa nítid. Penso en la situació actual de perill de desaparèixer de les associacions, ofegades per la situació econòmica, i penso com moltes persones es perdran definitivament. I la vida, la vida, tal i com me la van transmetre a mi, és un valor altíssim, i, en canvi, ara, en paraules de molta gent em sembla una vulgar moneda de canvi que fa més rics als més rics, mentre d'altres es dessagnen.