Dijous, 23 de gener del 2014

23 de gener de 2014

Fill meu germana meva

Havíem  arribat aviat de radioteràpia, sortia de la casa on fem ara el treball de l'associació, des de l'altra banda de la plaça, em crida, parlem, i em demana si em pot acompanyar a casa, hi estem mitja hora, en un trajecte de cinc minuts. Més que parlar, cridava tot el seu dolor d'home que ha viscut al carrer molts anys, malalt dels pulmons, amb un ingrés rere l'altre a l'hospital. Crida paraules de desesper, demana la mort, alguna vegada s'arrapa a l'esperança de viure una vida millor, repeteix moltes vegades que ell és bo, bo, com una obsessió. I parla de la cruesa de les nits passades al caixer o en trens o on sigui... El fred de Girona a l'hivern és fatal. No tinc cor per negar-li el que em demana, i cada vegada més penso que aquest voluntariat que faig no va amb mi. Com que no se'n va, li dic que tornem a quedar a les cinc. Quantes amistats he perdut rere tot això, aquestes són les amistats d'ara. Pujo l'escala de casa amb la indignació tan fonda que sento per tots els que viuen el desesper de la pobresa. M'agradaria dedicar-me a altres coses, és ben cert, però em revolta les entranyes veure com viuen tants, cada vegada més, i ho cridaria on fos, encara que cada vegada més no sé on cridar-ho.

 

A casa viuen lluny de la immigració, i faig callar el dolor que sento, intenten que els nens no cridin tant perquè la germana congolesa té un atac de migranya i dorm, però els nens criden! La gossa que ha arribat de Portugal també crida d'alegria. La néta mig catalana, mig portuguesa reclama un vestit de princesa, entra la mare bengalí i diu que el fill ja ha dinat, que no li tornem a dinar, l'altre dia el vam fer dinar dues vegades, el nét bengalí, més que mig català, no està per dinars, és un entusiasta dels contes,  agafa el conte d'en Massagran, i li explico, deliciós Massagran que és una veritable barca de salvació, mentre els grans parlen d'un tema recurrent a casa meva: l'alimentació ecològica, ara arriba un correu del fill que viu a Califòrnia, que està demanant una beca a la Generalitat. Sona el telèfon, l'altre fill que ha anat a Bangla Desh, diu que arriba dijous i que se l'ha d'anar a buscar a l'aeroport. Massagran continua essent un espai deliciós i el nét bengalí se'l fa seu amb una naturalitat extrema, diu que, quan arribi a l'escola, serà el primer que li explicarà a la senyoreta, que és una persona i una professional  formidable, dit sigui de pas. En aquest caos de la vida familiar, penso que, encara que no ho sembli, la immigració queda lluny.

 

A la tarda, toquen les nostres classes d'Àkan. Una voluntària mostra el seu bon cor i s'ha compadit d'un alumne que viu al carrer, li ha portat un abric del seu marit. En acabar les classes, crido l'home, primer, s'espanta, (les classes deuen ser per ell un veritable lloc de refugi), després li pregunto com està, m'explica la situació extrema que viu, li dic perquè no marxa a un altre lloc, i m'explica el problema greu de malaltia, li agafo el braç amb suavitat, i abaixa els ulls i plora. Sense dir res, plora, em mira, i plora. Li ensenyo l'abric que ha dut la voluntària i els ulls se li il·luminen, és un moment d'esperança: no passar tanta fred, moment d'agraïment.

 

A la nit, sento les notícies de corrupció dels politics xinesos. La corrupcó d'alguns converteix en carn de canó més de mitja humanitat. I jo, francament, cada dia em sento més indignada, i sense poder-hi fer pràcticament res més que compartir la vida amb tants a qui han literalment destruït la seva vida. Ara, cada vegada més sense paraules, només potser amb molts Massagrans per explicar!

Encara no hi ha cap comentari

 


S9e8t Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web