Divendres, 21 de març del 2014

21 de març de 2014

Fill meu germana meva

La vida intensa de l'associació permet escriure molt poc. Escriure vol temps i silenci, sedimentar en paraules el que has viscut, el que has llegit, el que has sentit... Malgrat aquest malgrat les paraules del Papa m'empenyien a escriure: hem iniciat la cultura del descartament. Si em miro la gent que acull la nostra associació, penso que ho podríem ben subscriure. Un tant per cent alt lluiten per sortir d'aquest descartament, les classes mateix són un lloc per sortir-ne. Tanmateix, quan parles amb algunes persones, constates com, a causa de la pressió que han suportat a la seva vida, es van endinsant en el món dels descartats, dels sobrants. Llavors, un pensa que cal escriure per guardar la memòria de les vides.

En una conversa d'aquesta setmana, una persona em preguntava: "i què és la felicitat?, tu creus que jo mai podré arribar a ser feliç?" Jo contestava que la felicitat potser és la sensació de poder-se sentir bé i de veure que hi ha futur, que les possibilitats / capacitats que cadascú té a la vida podran ser, un dia o altre, desenvolupades. M'escapava de la definició: un món sense problemes, un instant sense problemes, perquè nosaltres acompanyem tant de sofriment! La persona seguia: "sense sostre segur, sense treball, amb família plena de conflictes, amb un desgast psicològic com el que pateixo, sense a penes formació: com podré arribar a sentir-me bé, i quan podré sentir que jo també tinc possibilitat a la vida i que això em permetrà viure'm d'una altra manera?"

Esperava al carrer, espera llarga. S'acostaren en veure'm, eren un matrimoni, ella, alumna nostra, venien, suposo, de buscar coses al contenidor. Anava, ella, amb el carretó i un pal, i ell, amb un pal i la bicicleta i una caixa. Em van explicar que ella havia caigut, venint a classe, i havia estat internada, havia patit hemorràgies. El marit deia que pensava que es moriria, que la seva esposa estava molt malament, i que ell també ho estava: tenia asma, una asma forta. L'home deia: "la vida ha passat, ja no tenim vida, sols esperem poder arribar avui al vespre i esperar si demà ens podrem aixecar de nou. Per a nosaltres, la vida ha estat això: res"

Havia llegit aquell matí que en un atoló del  Pacífic, que vivien en condicions extremes, desconfiaven del qui es considerava feliç, perquè, sentint-se bé ell, no es preocuparia dels altres, i podria obstaculitzar una vida en què tots  necessitaven de tots.

Vaig tenint l'oportunitat de llegir a dosis mesurades "Un tren en invierno" de Caroline Moorehead, 230 dones franceses, gairebé totes formaven part de la Resistència, van ser conduïdes cap a Auschvitz en Le Convoi des 31000. Aconsegueixen un veritable miracle humà: una amistat profunda en dures condicions de vida, un sentiment de grup i de protecció i sosteniment, una no claudicació de la condició humana, un no caure en la degradació moral, passi el que passi: "Totes vetllaren per les altres amb la mateixa dedicació i preocupació, i visqueren la mort de cada una d'elles amb el mateix dolor" Meravellosa història, difícil de llegir. Ens podem preguntar d'on van treure aquesta força: totes elles havien demostrat tenir uns ideals que els permetien elevar-se per sobre de la seva vida particular i lluitar per un ideal més gran: l'ajuda als indefensos, l'alliberament d'un país ocupat... No és estrany que, en la situació extrema d'un camp de concentració, aconseguissin, no sobreviure, perquè moltes hi van morir, sinó salvar-se com a persones. La importància dels valors humans, de l'alteritat, de les opcions, de les llargues estones de reflexió i de silenci, en què la vida de cada u es va perfilant, dels heretatges familiars...

En un afany d'entendre i conèixer, llegia les paraules de Raül Romeva sobre Oriol Junqueras, en el llibre "Converses amb Oriol Jonqueres" de Benat Ferrer, en remarcava l'honradesa, l'esforç i el compromís. Tres valors a meditar llargament com es concreten en les nostres vides.

M'enviava un missatge de bon matí, es va fent gran i no resol la vida, el temps passa: "que no s'apagui la llum, voldria dir-ho mil vegades, gràcies a vosaltres per existir!"

Camí de Quaresma, beneït camí de Quaresma. Tant de bo el matrimoni marroquí, gran ja, el noi jove, que no veia futur ni felicitat, puguin assaborir, d'alguna manera en les seves religions,  el camí del deixeble que escolta el Mestre, l'amor fidel, lleial, que es manté, que no oblida ni traeix, camins de relació personal amb Déu que els cristians aprofundim en aquests dies de preparació de la mort i la resurrecció de Jesús.  

Encara no hi ha cap comentari

 


njVsK Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web