Dilluns, 21 d'abril del 2014

21 d'abril de 2014

Fill meu germana meva

Santi Thió, sj, soci fundador de l’Associació Àkan, va donar uns punts de reflexió a la comunitat de Germanor aquests tres dies de setmana santa, a Santa Elena de Solius: dijous sant, divendres sant i dissabte sant. Cada xerrada constà de reflexions bíbliques, pensaments papals i alguns testimonis actuals, extrets del dia a dia d’Àkan o bé de lectures que s’han fet.

Entre molts pensaments suggerents que s’hi digueren: “ningú no em pren la vida, sóc jo que la dono”, la voluntarietat d’anar passant d’un moment a l’altre de la nostra vida, amb consciència, allò que visc no em pren la vida, sóc jo que la vaig donant, en la malaltia, en l’empitjorament del cos, sóc jo que dono la vida al meu cos malalt, ell no me la pren, aquesta donació voluntària de la vida deixarà les seves marques en el cos i aquestes marques són viscudes des del triomf del lliurament de la vida, que és l’estimació.

 “Aquí tens la meva mare”, com el do més preciós, una invitació a ser estimada des d’aquest do preciós que era per al Fill. Rebre cada un com el fill preciós de tantes mares i tractar-los des d’aquesta joia que és per la mare, o per qui sigui. Tots hem estat mirats amb amor, com quelcom preciós, únic, en el regal que poden fer-nos els que arriben  a les nostres vides que siguin tractats com si fossin aquest tresor preciós que són per altres.

 

"Moments de resurreció: totes les persones que, en les més variades situacions humanes, han ajudat, econòmicament o amb altres tipus d'ajudes, a les persones que l'associació ha acollit, sovint en situació extrema"


A Àkan, ens reunírem també per pregar una petita comunitat de persones pertinents a l’associació, érem cristians i musulmans aplegats el divendres sant i el dissabte, per celebrar la Pasqua.

El divendres vam ser unes 10 persones, de diferents països: el Camerun, Togo, Senegal, Marroc... i el dissabte arribàrem a una quinzena de persones. Les pregàries del primer dia giraren entorn del dolor del món, prenent com a inspiració tres tradicions religioses: el judaisme, el cristianisme i l’Islam. Uns llantions il•luminaven les paraules, dibuixaven una creu sobre un fons sobri, que ens recordava el dolor  del món, i el de Jesús, en la seva mort i el nostre propi.

El dissabte, a la vetlla pasqual, pregàrem amb els salms i sures de l’Islam, llegírem els textos bíblics, i també pregàrem amb Pere Casaldàliga i Martin Luther King. L’altar, amb unes robes procedents de països que ens recordaven l’origen de les persones que integren l’associació, un fons taronja, en un esclat de vida, un ciri pasqual i llantions també ens il•luminaven, les flors, senzilles, però plenes de bellesa, ens connectaven amb la naturalesa. En la petita cerimònia que férem, ens rentàrem les mans els uns als altres en senyal de fraternitat i de solidaritat i encenguérem unes candeles per demanar la presència de la llum a les nostres vides, i també agraint la llum de Jesús, que ha inspirat la nostra acció d’ajuda als més pobres, concretada en el nostre cas, en les persones immigrades. En acabar la vetlla, cada u va rebre un clavell blanc com a record del que havíem viscut.

Després, per celebrar-ho menjàrem senzillament unes galetes, fruita i uns sucs. La Vetlla pasqual havia arribat al final, havíem compartit la nostra fe i la nostra joia de la resurrecció de Jesús. La realitat de cada u, difícil, seguia latent, hi era, sense necessitat d’evidenciar-la, com l’herba que es mulla amb sal en la Pasqua jueva per recordar les llàgrimes dels esclaus, així també estava present en la pregària i l’àpat en comú el dolor íntim de cada u, especialment en la condició de persona immigrada, lluny de la família i de la terra en què s’ha nascut i crescut.


En la pregària dels dos dies ens ajudaren dos exemples de persones actuals que, havent passat per moments molt durs de la seva vida, no havien caigut en el parany de l’odi, i es converteixen encara més en defensors d’ un missatge de pau i d’esperança per al món. Havíem extret les seves paraules de dos llibres: "No voy a odiar" d'Izzeldin Abuelaish i "Cartas a mis hijas" de Fawzia Koofi.

El divendres pregàrem amb el testimoni del metge palestí, Izzeldin Abuelaish, habitant de Gaza, nascut al camp de refugiats de la ciutat de Jabalia. Aquest camp de refugiats té 1,4 quilòmetres quadrats, i és un dels més densament poblats del món. La família procedia del poble d’Houz, a l’actual Israel, on els pares dels seus pares i els seus mateixos pares havien viscut. L’avi patern, el 1948, en veure els fets que anaven succeint i el caràcter perillós que prenien, va decidir treure la seva família d’aquell indret fins que la tensió baixés, amb el pensament de tornar, mai més pogueren recuperar les seves terres i la seva casa.

 El Dr. Abuelaish neix, doncs,  a la franja de Gaza el 1955, ell considera que neix amb tres handicaps en contra des del naixement: eren pobres, la seva família havia estat desposseïda del que tenia i era el fill gran de la segona esposa. Com la majoria dels nens palestins, no va tenir infantesa, fins als deu anys visqueren en una habitació, petita i sense electricitat, els pares, sis fills i tres filles. Dormien tots junts en un matalàs, que de dia era estintolat a la paret. La seva vida comença a preparar-se per les oportunitats que li donarà el futur quan pugui començar a anar a l’escola que les Nacions Unides tenien en el campament. Des dels set anys ha de compaginar anar a l’escola amb portar diners a casa per poder menjar. Seran els professors amb el suport que li van donar els que aconseguiren treure d’ell les capacitats que portava. Enmig d’enormes dificultats aconsegueix estudiar Medicina, i especialitzar-se en infertilitat, amb la idea de poder ajudar el poble palestí amb els seus problemes.

Des de sempre manté una actitud de defensar la convivència entre israelians i palestins, es converteix en un gran defensor de la pau. Treballa en diferents llocs del món i especialment en un hospital d’Israel. El 16 de setembre de 2008 mor la seva esposa, Nadia, de leucèmia,  el gener de 2009, perd tres filles i una neboda, quan un tanc israelià bombardeja la seva casa a Gaza. La seva reacció de mantenir la defensa de la pau, malgrat la tragèdia que havia viscut, va donar la volta al món, i fou mereixedor de reconeixement per la seva postura humanitària. 


A un nivell més petit i quotidià, la conducta dels altres, l’ofensa, la provocació, l’engany, poden fer-nos caure en aquesta energia destructiva i allunyar-nos del camí de pau que la vida amb les seves diferents experiències i generositats ha anat trenant dins nostre. Al llibre Un curso de milagros es diu: “ la pau és de Déu,  els que formeu part de Déu no esteu a gust si no és en la seva pau”. Defensar aquest  petit racó de pau en el Senyor construït en les hores de pregària, en les lectures que són un espai íntim, privat, exclusiu,  entre el missatge que en sorgeix i sols nosaltres mateixos, en la pintura, que algú va definir fa poc que era un veritable camí de conversa amb Déu, on no hi penetrava res que pogués fer malbé la persona, veritable espai de retrobar-se amb allò que és més profund i sortir-ne renovat, un altre, o bé amb el testimoni de la carta d’una senyora que  feia referència als seus despertars, que havia convertit en una dansa davant de Déu, acompanyada d’una música suau, i d’uns moviments d’ofrena al Senyor de tots els continents, amb les seves gents, els animals, la vegetació, els malalts del món, i tots aquells que durant el dia deixarien la terra i tots els altres que hi arribarien amb una vida estrenada, que era tota una llavor...

Enorme mosaic de llocs on pouar la pau, segons les nostres identitats i els nostres itineraris. En el silenci del que no contesta a la conducta inquietant de l’altre, hi ha la defensa d’aquesta pau, d’aquest reducte on viure’s. No és un rentar-se les mans del món, al contrari, és un preservar-se poder  seguir essent, i essent profitosos precisament pel món, un no caure en els paranys subtils que de vegades la vida ens estén. 

El dissabte, a la fi de la vetlla,  fou Fawzia Koofi, amb una carta destinada a les seves dues filles, qui ens va aportar el seu testimoni. Però aquesta política afganesa, mare de dues filles, admirable, mereixerà un altre dia de poder-ne parlar.
 
Acabàvem la setmana amb una notícia que ens reconfortava en el camí elegit: l’almoiner pontifici, Konrad Krajewski, va repartir, durant una nit d’aquests dies sants, cent sobres amb diners en nom del papa Francesc entre els captaires que passaven la nit a la intempèrie en les estacions de tren de Roma.

 

Sentir-se acompanyat és important, aquest gest ens va fer companyia en el nostre treball. També a la nit del dijous sant havíem pogut fer una experiència humil, però inspirada en la mateixa intenció.

Bona Pasqua!

Encara no hi ha cap comentari

 


CgcFj Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web