Dissabte, 18 de gener del 2014

18 de gener de 2014

Fill meu germana meva

La metgessa ens tracta de forma distant, no respon a les nostres demandes d'informació, ni s'interessa per res del que concerneix humanament una persona que viu un tractament dur, passa l'estadística: vostè té?, i té?, va anotant, mirant l'ordinador. Sortim amb mal regust, amb tristesa, com si fóssim sols un número, i enyorem tants metges i metgesses, tants infermers i infermeres que ens han tractat amb delicadesa i comprensió. Que important que és un metge/essa, que important que és un infermer/a, i gosaria dir: tothom que treballa en l'àmbit de la sanitat! Poden donar coratge, força, o poden fer sentir la feblesa, la vulnerabilitat, la indefensió. 

 

El cap se me'n va amb l'home que el dimecres van trucar mentre era a les nostres classes, li farien una operació als ulls  divendres, a la Clinica Girona, l'home em passa el mòbil per entendre-ho bé, parlen en castellà, com es parla normalment als immigrants, escolto l'administrativa amb tot el que ha de fer i em diu: sobretot que no vingui sol! Quan li dic a l'home, ell em diu que no té ningú, i, en veure la meva cara, m'agafa el braç i diu pacientment: no es preocupi, sóc valent. Vivia en un bloc de pisos ocupat fins fa poc, té 54 anys, ara viu al carrer.

 

A la  sala d'espera de radioteràpia avui tot és silenci. L'home de davant juga amb una maquineta. Rere meu una noia amb l'ordinador, més enllà una parella molt jove amb el mòbil, una dona fent mots encreuats, un home dorm i ronca solemnement. Un altre llegeix el diari.  De sobte, la sala s'anima, la noia de l'ordinador dóna consells a l'avia, els que sap, l'avia és maca, parla de com es manté activa, malgrat la malaltia del marit: he anat a comprar el pa a les vuit del matí!, i la néta li explica que és  molt important agafar-se les coses amb optimisme, que això dóna vida, la néta vol ajudar,  i és maca també, l'avia li dóna la raó, però, en un determinat moment, la lucidesa creua la seva ment i li diu a la néta: però, per més que tu diguis tot això,  no puc deixar de pensar que davant meu només hi ha la mort, sé l'edat que tinc! 

 

Llavors es produeix el silenci. El silenci es trenca de seguida. Entren dues dones amb un home amb cadira de rodes, són un model de sol·licitud, d'estimació,de valoració, entren conversant animadament, el cuiden de mil maneres, avisen la infermera que vagin amb compte que..., i la infermera, amatent,  respon tranquil·litzant-les... Rere seu el món sembla món i la vida sembla vida.

 

Era últims dies de l'any... Jo llegia, mentre esperava. Al meu costat, en veu massa alta, es parlava d'art, de viatges..., era difícil poder mantenir la lectura... Tota la sala d'espera anava sentint la conversa. Després marxen, i quan tornen, esclata la tempesta, totes les factures pagades de cop, l'home s'exclama perquè el deixen internat, no podrà tornar a casa, surten tots els retrets cap a la família, surten tots els dols no fets, ningú no mira, jo penso que tots patim amb ell i la persona que l'acompanya: "millor que no em vegeu d'aquesta manera, així no patireu, celebreu el nou any, i no em vingueu a veure, no vull que ningú  em vegi, no vull ser un obstacle per la vostra vida, deixeu-me aquí fins al final, oblideu-vos de mi, no vull ser una càrrega. " A la sala el silenci era tan dolorós que es podia tallar.

 

Jo llegia aquells dies "Jo sóc la Malala" en aquella sala d'espera. La lectura m'apassionava, m'entusiasmava el seu exemple, i reblava dins meu que faria el que fos per l'educació, però segurament, a hores d'ara, plantejaria l'educació d'una forma força diferent. Veient les ferides de les persones al llarg de la vida, com he vist aquests últims deu anys, el meu concepte d'educació ha canviat, que important que és ajudar les persones perquè puguin afrontar la seva vida, les escoles són un lloc preciós, també les famílies. No ens hauríem de cansar mai de millorar les famílies i les escoles, donar eines, invertir-hi el millor del millor de la nostra societat.

 

 Ahir a la nit, van venir a filmar el Cor, quantes filmacions!, a la fi, em pregunto si serveixen d'alguna cosa, venien de Migranland, aquest projecte que va subvencionar la Caixa, en el qual vam participar. Cantem "Mil milions" i jo penso que aquesta cançó és tan certa. Tota l'hora de classe que vaig fer, una dona plorava, la senyora on treballa no la deixa venir més a classe. Per a mi, aquell plor tenia un valor infinit. Com un plor universal! I pensava que no estava tan lluny de les nenes paquistanís o afganeses, o d'on sigui, a les quals se'ls nega l'educació. I nosaltres, hi assistim en silenci, callant, quan hauríem de ser capaços de creuar tots els universos per l'alegria d'un nen, d'una nena, amb la cartera sota el braç anant cap a l'escola, o d'un adult, d'una adulta, que posa tota la seva il·lusió en formar-se per esdevenir millors! Quantes coses queden per fer! Quantes lluites! Quanta força serà necessària i no sé d'on la traurem! A taula, ahir, un dels meus fills parlava de marxar a algun país i fer un projecte de pallassos per a nens! Ja ho havia fet en hospitals de Porto. No és fàcil. Llegia Lise Bourbeau i deia  que estem a l'era d'Aquari, que és l'era de l'espiritualitat, que ens arribarà molta ajuda, a veure si es nota! De moment, ja m'he apuntant a la comunitat de suport de Malala Yousafzai, la noia que els talibans van voler matar per defensar que les nenes poguessin anar a l'escola,  i a la comunitat de suport de la nostra entranyable alumna de cinquanta anys que plorava per no poder seguir venint a les classes d'Àkan!

 

 

 

Encara no hi ha cap comentari

 


hcSAE Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web