Divendres, 17 d'agost del 2012

16 d'agost de 2012

Fill meu germana meva

Somriu. La calor de la tarda cau en picat. Són les quatre. Camina amb dificultat, com sempre, però els trets de la cara s'han allisat, el dolor, intens, que ha expressat al llarg d'aquest any, s'ha diluït. Avui és la primera nit que han dormit al pis. Gràcies a un donatiu han pogut deixar l'habitació on dormien i ara poden disposar de la tranquil·litat d'un pis. No podien cuinar, només un cop al dia, i havia de ser ràpid. No podien dutxar-se, només cada tres dies. Però ella el que més demanava era la tranquil·litat. Fem el trasllat dels quatre mobles que tenim, ajudats per uns africans. Beneïts mobles que han arribat en el moment just per fer servei a una família que no té res. Quan ens acomiadem, ella només repeteix: gràcies, gràcies..., el seu somriure és ampli, reposat, el dels fills, alegre, ple d'esperança. A la nit, quan la son ve, forta, amb el cansament del dia, el seu record ho anima tot, tot. Val la pena, dormir, aixecar-se l'endemà i tornar-hi i tornar-hi, la felicitat dels altres espera.

Nou comentari

Comentaris (1 - 1 de 1)

 

  • Milós| Enviat el dia 17 d'agost del 2012 a les 17:36h

    Bon dia, Lluïsa;Ja fa dies que llegeixo el blog de l’associació des de Salou. Realment, són temps molt difícils a tots nivells, Les persones que apareixen en el teu blog en donen testimoni.Truco cada dia perquè estic preocupada perquè tot vagi el màxim de bé possible. No és fàcil estar lluny quan t’estimes les coses i les persones. Sovint fa patir que no ens en puguem sortir i que no puguem seguir ajudant la gent per manca de recursos, sobretot econòmics….Beneïdes!!!!les persones particulars que encara ens ajuden perquè creuen que un altre món és possible. Demano a Déu que sempre tinguem aquest petit degoteig constant, com el petit rec que de mica en mica fa possible un petit miracle de la natura… Del bell mig de la terra eixuta Déu hi fa créixer un fruit… En un món on la vida sembla estar només en mans d’aquells que tenen més poder, tinc l’esperança que Déu no passarà de llarg i ajudarà fort… El nostre Déu és el Déu dels petits gestos, de les petites ajudes de gent senzilla…Aquesta és la seva manera d’actuar. Des de la humilitat anar transformant, a poc a poc, l’entorn, el món…,la manera de fer d’Àkan, humil, discreta, la nostra manera de fer.Em dóna força i coratge, i sobretot m’esperona a continuar, veure’t treballar cada dia per Jesús, sense descans…,sempre pensant en el bé de l’altre i amb un petit gest o paraula anar transformant el seu cor perquè aprengui una nova manera de viure que el salvi… Sovint, però, també em fa patir que emmalaltim fort…Lluïsa, demano a Déu, com diu la cançó del blog, que et segueixi donant força per superar els obstacles que cada dia van apareixent sense descans.Gràcies per esdevenir des del teu blog una finestra al món per persones a les que el dolor de l’altre ens colpeja i no ens fa mostrar-nos indiferents, sinó que ens mou a intentar fer-hi alguna cosa des de la nostra petitesa. Records a tots i fins aviat. MILOS.

 

 

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web