Dijous, 15 de maig del 2014

15 de maig de 2014

Fill meu germana meva

El divendres s'ha acabat, ha tornat a casa abans d'hora, els nens quedaven sols, tots, per un motiu o per altre, eren fora. La voluntària tan esplèndida que té, segons explica ella, l'ha substituïda a la Mostra de manualitats que fan al Centre Cívic de Pla de Palau, a Girona, a favor de la nostra associació. Els nens l'esperen contents, se l'estimen, saben que amb ella arriben els dibuixos, els contes, avui jugaran al dominó i al joc de l'oca, se l'estimen perquè saben que en els moments que estarà amb ells, seran els protagonistes, podran ser, en la seva infantesa que no és gens fàcil, com totes les infanteses. Els nens són els fills i néts de la família que l'acull quan viu a Girona, que és mitja setmana cada setmana.

 

Amb la seva cadira de rodes, cada dimecres, enfila l'autobús, amb aquestes rampes que sempre s'espatllen, i fa via cap a Girona, a hores d'ara diu que continua fent-ho per estimació i fidelitat, sap que l'acompanyament dels qui estimem demana hores per passar amb ells, potser enmig dels silencis o en la quotidianitat de la vida de cada dia, en els gestos compartits de la normalitat. Ha adquirit amb el temps unes grans dosis de paciència, i de constància, i ha extret de tot el bo i el dolent que ha viscut, una saviesa madura.

El cos que ve amb ella és un cos adolorit, sap el que és patir sofriment físic cada minut de la vida, i sap el que és que avui faci mal una cosa i demà una altra, ha après a viure malgrat tot el desgastament que porta a sobre, el desgastament d'un cos amb espina bífida, i ha après a rescatar el sentit de la vida, quan tot sembla que empenyi a l'abisme. Ja fa temps que va deixar de mirar la vida com una derrota o com una cursa, fa temps també que va claudicar de moltes coses, fa temps que va començar a aprendre a viure, i admetre que la vida també està feta
de molts errors, que tots anem cometent un rere l'altre, i que ens ajuden a entendre. Els silencis l'habiten, maldestre com diu que ella és amb les paraules, mira, observa la vida del seu voltant, les persones,  més que parlar, i ho viu tot interiorment, llavors, en les llargues hores que ara dedica a la pintura, aquestes quadres diminuts que pinta, allà hi aboca tota una experiència de la vida, que també vol feliç, una vida plaent, amb colors. No està trista, malgrat les limitacions que experimenta, ara sap el valor de les coses petites, molt petites, i gaudeix d'un món interior que són veritables autopistes de l'esperit.

 

La porten al llit a quarts d'onze, després espera la persona que l'ha acollida, li porta una cosa molt especial, la comunió. Diu que, sense aquesta comunió nocturna, li seria molt difícil de viure. Viu Jesús. I espera Jesús. Sap que, per a ella, s'ha convertit en la Vida, i, tot i que la companya oblida sempre de dur-li les lectures de l'evangeli del dia, és feliç quan sent el clic de la porta, i el pixis, que té enlluernats els nens, s'obre. Paraules molt senzilles. La companya arriba d'un món extern, de l'associació, però gairebé no en parla mai, ve parlant de la vida, dels pensaments, de les sensacions, de detalls, de les seves lectures, i també de la seva recerca per la vida. És hora de recollir la jornada, i tot allò que hi hem viscut s'aboca com en un gerro de flors. Han fet un llarg camí, han compartit moments de joia, de tristesa, de treball molt dur, d'esgotament, de malaltia, de pèrdues... Porten ja a sobre una llarga història, trenada al llarg de deu anys de la seva vida. Aquest últim temps la companya ha llegit Anita Moorjani, parlen moltes nits obertament de la mort, d'una mort esperançada, parlen dels últims moments, i parlen d'un futur que pot arribar en un moment o altre. No defugen mai els temes per més durs que siguin. Estan acostumades a parlar obertament de tot i han rescatat la joia de viure com el que reivindica l'aire que respira.

El dissabte al matí va cap a la mostra del centre cívic, el voluntari que la porta, immigrant, fa temps que els immigrants, sobretot les dones immigrants, s'han convertit també en la seva família, li diu que no la vol deixar sola a la mostra: tothom serà a les flors i no vindrà ningú! I ella li diu que no es preocupi, no està sola, el personal del centre cívic els ha acollit sempre admirablement i s'hi senten molt agraïdes. Quan arriba a la mostra, mira les coses que hi ha, que tan bellament han anat escampant sobre les taules, i pensa en la dona que ha fet una gran part del material, una dona plena de llum, marroquina, mare de fills malalts, a qui estimen molt ella i la seva voluntària, diu que, quan ella arriba, arriba la vida, amb un somriure que no perd mai, no obstant viure una vida tan dura, és aquest somriure sincer, del que s'estima les persones i les coses, el que, diu, li ha fet venir ganes de viure quan hi havia moments que sentia que la seva vida es perdia.

 

Mira la mostra i compta els diners que han guanyat, volia ajudar l'associació com fos, sap del treball per dur-la endavant, i sap de les dificultats econòmiques que s'hi
passen, i volia ser-los útil, coneix bé el dolor de la gent per no tenir sostre, feina, de vegades ni aliments, ni gaire dret a res. I pensa que en la seva petitesa, volia ser això, una possibilitat de fer que algú pugui millorar la seva vida. Ja no pensa en grans projectes, aspira només que la deixin viure una mica sentint que encara pot fer coses perquè d'altres visquin millor.

A la tarda, avui, no podrà jugar a l'scrabble, un moment veritablement màgic per a ella, únic a la setmana. A mitja tarda apareixen els companys de partida, senzillament, sols senzillament, així, com s'ha anat aprenent a la vida. Han anat a veure-la, com una mostra d'agraïment i de suport pel gest generós que han fet ella i la seva voluntària, són conscients de l'esforç que hi han abocat i del que costa tot.

Aquesta nit de dissabte, que no pot dormir, pel soroll dels bars de baix a casa, pensa en les persones que dormen sota aquell sostre, tan diferents, tan senzillament també units, sense ostentacions, amb normalitat, de països, cultures i religions diferents, però una família, senzillament una família, amb pare, mare, fills, tiets, tietes, néts, i una gossa que ve de tant en tant per recordar-los l'immens amor que van rebre del gos que va morir el mes de novembre.

Avui, en rebre la comunió, li ha dut una pregària, que podria resumir la seva vida, l'havia enviada un senyor al correu d'Àkan, la pregària li agrada, ella que és especialment ignasiana, és d'en Xavier Melloni, i deia així, i així podria resumir la seva vida d'ara:

¡Oh Profundidad infinita que asomas por doquier!,

danos la obertura de la mente y del corazón

para que podamos reconocerte en todo.

Que cada instante sea el camino por el que volvamos a ti

del mismo modo que tú vienes a nosotros en cada situación.

Que todo momento sea la oportunidad y la celebración

de este encuentro que se hace transparente a tu Presencia.





              


    

Encara no hi ha cap comentari

 


cDefr Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web