Dimarts, 13 de novembre del 2012

13 de novembre de 2012

Fill meu germana meva

Els dies passen a velocitat de vertigen. El temps de repòs és tan poc, que desapareix com un fil de llum al capvespre. M'assec, entre feina i feina, és diumenge a la tarda. Espero acomiadar una persona, mentre s'arregla, agafo un llibre distretament, llegeixo, sembla interessant, potser l'hauria de llegir, el fet Jesús sempre té una força que s'enduu. M'endinso més: la resurrecció no té el significat que la gent li dóna, és una reelaboració..., s'ha de tenir en compte que..., malgrat que s'hagi interpretat, en realitat és... Tanco el llibre, hi ha viatges que  ja no puc fer. Deuria ser molt interessant, llegir, dubtar, descobrir, renovar, potser discutir amb algú..., però no puc... Per acollir A., i tants com A., necessito pensar que per A, en algun lloc, hi ha una esperança, necessito tota la força del que he anat construint al llarg de la vida, i la pau, i l'avinentesa, necessito l'estimació,  fins i tot la il·lusió, la capacitat d'entusiasme, el creure en..., el no defallir, necessito la bondat, senzilla, transparent, ser bo perquè l'altre visqui. I també necessito pensar que per algunes persones té sentit aquesta acollida, que hi ha algú que troba bé que es doni la vida, que es dediqui temps i recursos a persones com A, si no, és com si destruïssin tot el que tu fas i tot el que A és, uns valors morals, una ètica de mínims.

 

A. ha vingut boig de fam. Com mai jo no havia vist una persona. Impressiona. No menja, malviu com pot, dorm en un caixer des de fa temps. Ja no pot acudir enlloc, i ell sap bé perquè: tots els camins s'han intentat amb ell, i no ha respost. La seva família tampoc no el vol. Repeteix una i mil vegades: em fa vergonya venir, però no tinc cap més lloc que aquí. No tan sols necessito poder menjar, necessito parlar amb algú que em consideri persona encara, perquè estic convençut que ja m'he tornat boig de tan malament que estic, de tan sol, sense ningú, de ningú.  La seva vida, ho repeteix al llarg de la conversa, s'ha perdut definitivament. Millor seria no despertar-se ja més. L'entenc, el conec des fa un grapat d'anys, he compartit moments molt tèrbols de la seva vida. L'ésser humà que ho ha perdut pràcticament tot em fa un respecte terrible. No puc evitar aquest respecte veient tant de sofriment. Potser no en sé més i ja he perdut molts de trens. Però el qui pateix, com deia l'abbé Pierre, i com diu una noia algeriana, em fa sentir fatal. La compassió, la pietat, el sentiment de justícia, de vegades no es poden evitar. No és tan fàcil girar l'esquena, tornar a la feina, fer com si no passés res: un home que té fam travessa tota la teva vida.   

En veure'l, aquest diumenge, penso: no podem permetre tantes coses que permetem, però, almenys: que la gent mengi! Almenys que mengi!

Avui, matí de dimarts, llegia les Benaurances de Lluc, i pensava que, per acompanyar A, necessitava tota la veritat d'aquestes Benaurances: "Feliços els qui ara passeu fam: Déu us saciarà." I també, no sé si dir, sobretot, necessito l'esperança de pensar que vides com les d'A. no es perdran, que en algun lloc, Algú les acollirà i les farà sentir felices i volgudes, i estaran contents, riuran, seran lliures, reposaran finalment, estaran en plenitud, ells també, com tants d'altres en el món poden tenir ja . És una esperança que poden qualificar del que vulguin, ja ho entenc, però que jo necessito en veure tanta desgràcia humana: que A, i tants A, trobin un cel, on sigui, amb el nom que sigui! 

Encara no hi ha cap comentari

 


6cZaH Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web