Dilluns, 12 de maig del 2014

12 de maig de 2014

Fill meu germana meva

És un dia normal. Divendres, han acabat les classes de l'associació, els alumnes han anat marxant. Ha vingut Televisió de Girona a filmar el cor. Avui és dia d'assaig de la coral. A les set, com sempre. La directora parla, explica. Hi ha un d'aquests silencis que s'estenen per l'aula, no sé si escolten les paraules, o, millor dit, des d'on senten les paraules. M'imagino els seus cors com papallones que van i vénen de móns impensables. Es produeixen paraules i escenes familiars, fa temps que anem caminant junts.

Hi ha edats i situacions diferents. També hi ha mirades, unes abaixen els ulls, les altres escolten atentament, les altres hi són, però no sé des de quin món tan profund creuen l'espai i reposen en aquest punt fix que és una directora dirigint un cor.

Ara el cant arriba, va prenent força, s'enfila amb delectança, canten una cançó africana, més que els orígens, penso que la fonètica forta ajuda com a expulsar tot el que la persona porta per dintre contingut, com un alliberament. La veu, amb les seves diferents modulacions, es converteix en una gran ciutat, plena de carrers i d'avingudes, amb jardins per resposar-hi plaents, llocs d'on marxar cap a d'altres destins, escoles on aprendre, barris alts i barris de pobresa, hospitals on reprendre la vida.

Ara la cançó s'apaga, planeja, i sembla prendre el camí del mar, ja anem lliures, però, no, la directora ens fa callar, matisa, i semblem patis d'escola amb nens plens de vida. Hi ha una alegria forta avui. Potser la cançó l'ha desvetllada.

Ara tot torna a reposar, la melodia és quieta, la sala sembla deturar-se, com un tren que alenteix el seu pas, comencem i ens anem apagant..., les coses no surten bé, modulen els nostres sons.

Llavors, com una pregària encesa en qualsevol lloc del planeta, reprenem, les paraules s'imposen, clamen parlant de violències que hi ha en el món, i recorden tantes paus que hem signat a la recerca d'una futur millor que no hem sabut trobar.

La música acompanya el que diem, ens marca el camí, i el cor hi descansa, segur, no dubta, ara parla de cels clars que s'estenen entre pins i d'infants que no poden jugar als carrers de la guerra,amb duresa es marca l'acusació, la música hi ajuda, quantes cremors deuen néixer per dintre seu que els records no han pogut deixar enrere.

I el cor torna de sobte a la infantesa, en el recorregut que la directora ha proposat per aquest vespre. Ara són els fills, els néts, els nebots, que brillen com un argent viu en les notes, meravella de paraules que volen protegir i celebrar, ara la música corre amunt, amunt,  i porta a l'interior unes paraules que encanten i que fan cantar amb una alegria d'infant que ja s'ha fet gran. La gent està contenta avui.

Les cares, cantant, parlen d'elles mateixes, i parlen amb elles mateixes, com si fos un diàleg invisible, interior, ocult a l'altre, un  viatge a la infantesa dels que ens envolten. Tants nens que poblen la nostra vida i que ens donen força per seguir essent.

Però la infantesa queda enrere, la directora demana que s'aixequin, que s'agrupin, convida a tornar a un món dur, i un poc solitari. Drets, cadascú se sent una mica perdut, s'escolta amb atenció els que es diu, però hi ha algun cansament que mira, i els nens, espontàniament ocupen el terra. També hi ha qui no para de moure's,  com si la música l'habités, content, jove..., la família, tan llunyana i enyorada,  arriba aviat. Somnis que es barregen amb les cançons.

Hi ha qui canta amb les paraules de la seva vida. Hi ha qui canta amb consciència que està cantant i vol fer-ho bé, també hi ha qui canta distret, com si la cançó s'hagués de dir i no fos un viatge personal, absort com està en tot el que li passa i impotent per solucionar-ho. Hi ha qui, senzillament, posa distància, per protegir-se, entre el que es diu i la seva vida. Parlem d'un home que ha deixat la casa.

En acabat, tornen a asseure's. L'aire de festa es torna a imposar, i la directora proposa un joc, la gent es relaxa, potser avui els gestos es poden fer necessaris per proclamar no sé quina joia. S'assagen gestos per les cançons, la gent riu, encara que no entén massa bé què és el que ha de fer. Per sort, la cançó s'imposa, el paper ajuda a protegir-se i dóna seguretat.

En tot l'assaig no ha cessat mai el somriure i l'alegria, ha estat un dia lluminós. I, de cop, tot s'atura, el teclista para la música, i la directora dóna per acabat l'assaig. Es desfà la màgia. I cadascú, en un salt ràpid, reprèn la seva vida, els seus problemes, les seves lluites. El moment s'ha clos, el moment de ser un altre, de creure que es podia ser un altre, amb benestar, amb felicitats, amb pau, amb futurs...

Ha acabat l'assaig. La vida continua. Però tot allò que hem pogut treure de dintre nostre, com un pes enorme, ens permet ara caminar més lleugers, i més centrats, i més rics. És així. Moments preciosos en què el dolor per la vida que ens ha tocat viure s'atura. Moments impagables.  Un assaig del Cor Àkan.

Encara no hi ha cap comentari

 


bRKAw Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web