Dijous, 14 de gener del 2016

12 de gener de 2016

Fill meu germana meva

De tant en tant demana cita, sempre sota cert misteri, no vol mai una cita immediata, deixa passar dies i ve, s’asseu i comença a desgranar paraules, passa recompte a la seva vida, aquí i allà, perquè la persona immigrada explica sempre que viu en dos llocs, en un de físic i en un altre de mental. Li agrada degustar les paraules, allargar les explicacions amb detalls i consideracions, explicant-se es retroba i és com si les paraules li servissin per descobrir el  sentit dels dies passats i dels projectes del futur.

 

Hi ha un aspecte que  trobo especialment bonic, i interessant alhora, de la nostra associació, ja no és que s’ha ajudat a viure les persones aquí, sinó que també, de mil maneres, s’ha donat vida al país d’origen i, és més, s’ha acompanyat una sèrie de situacions que ens han fet viure entre aquí i allà, i allà pot ser un país asiàtic, un africà, un americà... D’aquesta manera, hem viscut morts, malalties, naixements,  però també hem viscut pèrdues de la propietat d’una casa, i els treballs per recuperar-la, pèrdues de camps, per incertesa de les propietats, i els treballs per recuperar-los, ruïnes de petits negocis, intents de nous, hem viscut la medicina tradicional i el poc accés, per car,  a metges i hospitals,  hem viscut la recerca de familiars desapareguts, hem viscut les presons, hem viscut les experiències polítiques  enmig de dictadures, sempre inquietants...

 

En fi, que Àkan ha estat, i està, aquí, però també allà. I ha estat una bona experiència que ens ha portat a compartir vides molt senzilles, que no poden aspirar a gaire res més que arribar a demà, que viuen l’alegria de l’instant feliç i ploren dramàticament les dificultats tan grans per poder sobreviure... Vides que construeixen projectes, que lluiten, que es veuen obligades a canviar una i mil vegades davant de tots els obstacles que es van trobant, que es reinventen i s’inventen... Existències senzilles, que ens han fet conèixer a fons i valorar i compartir el viure tan nu, tan a nivell de les necessitats més bàsiques..., on cada dia es converteix en un triomf, en aquest equilibri inestable que en realitat és cada dia la vida de tots.

 

Potser per aquestes vivències difícils compartides en països llunyans, també pensem en les vivències compartides aquí, de vegades entre familiars i amics. La reinvención del amor d’Alix Kates Schulman és un llibre que, quan el vam llegir anys enrere, ens va agradar molt. Ens transporta a una situació que moltes persones viuen, la cura d’un familiar malalt, d’una malaltia cerebral, i, per consegüent, un temps de pèrdues, de recerques, i, en el fons, també de guanys. Alix Kates Schulman és una escriptora nord-americana, feminista, el dia 22 de juliol de 2004, a les 2 de la matinada, va trobar el seu marit que havia caigut de la llitera on dormia, en una llunyana platja de l’illa de Maine. Lesions físiques i cerebrals greus. Tota una vida que queda replantejada de dalt a baix, la lluita d’una dona per mantenir la cura de la persona a qui estima, per mantenir-se també ella en la seva identitat, en una situació de dependència total, i la pèrdua del company que mai més no tornarà  a ser el que era. Ara haurà de reinventar el seu amor, la seva relació, en una lluita que, d’una manera o altra, acaba guanyant, per acabar adonant-se que rere les lesions, rere les discapacitacions, també es pot viure la felicitat o almenys moments de plenitud, feliços, fets d’una altra mena de felicitat.   

 

La reflexió que ens porta la lectura del llibre és maca: l’amor, l’amor autèntic, de veritat,  es manté perquè està fet de tants matisos que una malaltia o una vellesa no se’ls enduu. L’amor, en una situació difícil, ha d’aprendre a ser en contextos diferents, i aquests contextos, més que modificar-lo, fan que sorgeixin d’altres tonalitats, com el que pinta la primavera o pinta la tardor d’un mateix paisatge.

 

Entre aquestes noves tonalitats, hi ha velleses i malalties que avancen els canvis, no les absències, sinó els canvis en una relació. Alguns podrien dir que avancen la mort, el comiat i ens anuncien la vida en l’absència de l’ésser estimat i és cert també, però d’altres pensem que la presència es manté i es modifica la relació, potser feta ja més d’interioritat, potser aquestes malalties ens apropen  al que realment som i inicien en nosaltres camins insospitats, no vivim també poblats de presències intangibles?

 

Preguem que, quan tot això ens agafi, o si ja ens ha agafat, encara puguem mantenir la raó, la força i el coratge per aquests nous corriols per on haurem de passar.

 

Fa uns dies, en la mort d’un bon amic,  sentia ben fort la seva  presència, com m’ha passat en d’altres morts properes, però, arribant la nit, també sentia com estimem  la forma, el somriure, la mirada, les mans, les paraules, el caminar...  Si no recordo malament, que tot pot ser a hores d’ara ja,  Espriu, parlant de la mare, deia: les mans, ja cendra o llum, on retrobar-les?  On és la cançó de Louis Armstrong que el meu pare cantava, conduint, feliç, amb mi al costat, de camí cap a qualsevol casa de pagès de l’Empordà ara fa quaranta anys? On és el riure de l’amic que vam enterrar a Montserrat la setmana passada abraçant els meus fills petits, petits? Diu un altre bon amic que de tot en guarden els originals en el cel!

 

Si us ve de gust La reinvención del amor, busqueu informació i, si us plau, llegiu-lo, hi aprendreu. Com deia el mateix Oliver Sacks, que tant ens va ensenyar, és un llibre extraordinari i important.

 

 

 

Encara no hi ha cap comentari

 


URMuD Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web