Pels que acompanyem, i hem acompanyat, al llarg dels últims anys la vida i les vicissituds de molts africans subsaharians, la lectura de 12 años de esclavitud té un valor de diamant. Solomon Northup, home nascut lliure i esdevingut esclau durant dotze anys, ens trasllada amb la narració de les seves vivències a molts dels temes que hem parlat cents de vegades amb els/les immigrants: la pèrdua de la identitat, l’anul·lació de la persona, la seva utilització com a eina de treball, el menyspreu, la solitud, la manca d’horitzons, el silenci de la paraula pròpia, la subjecció, el no poder escapar de determinades circumstàncies, la tristesa, la vida en les pitjors condicions, el dolor físic i psicològic..., i tot això barrejat amb instants de tendresa, de coratge, d’heroisme, de ganes de viure, d’esperança, d’una forta creença en la companyia de Déu, d’alegria...

Així és la vida per a molts. Les pàgines plenes de dolor de 12 años de esclavitud són un document excepcional d’una de les parts més tristes de la nostra humanitat: l’apropiació de la vida d’un altre, l’anul·lació i el menyspreu que han sofert, i sofreixen, milions de persones encara avui, considerades simplement com un instrument de treball. Es compta actualment que hi ha cap a uns 30 milions d’esclaus al món, hi podríem afegir també totes les persones que viuen en condicions d’esclavitud.

Els costats foscos de la condició humana i la lluita perseverant de tanta gent contra autèntics gegants.

Solomon Northup era un ciutadà lliure de l’estat de Nova York, tenia família i una vida pròpia. A Washington, el 1841, fou segrestat i venut com a esclau a l’estat de Louisiana. Durant 12 anys, sense poder dir mai la seva condició, comparteix totes les atrocitats de l’esclavatge: la vida en barraques insalubres, el treball forçat, estiguessin malalts o no, la separació de mares i fills, la violència permanent, els assots, les violacions i, fins i tot, els assassinats quan  algú es volia escapar.

L’any 1853 un fuster abolicionista arriba a la plantació i és gràcies a ell que podrà recuperar la llibertat. Quan pot reunir-se novament amb la seva família, comença a escriure les memòries d’aquests anys, amb l’ajuda de David Wilson, un escriptor antiesclavista. Volia que els lectors coneguessin de primera mà què era l’esclavitud. Se’n van vendre 30.000 exemplars en poc temps i fou llargament llegit durant el segle XIX. El 2013, Steve McQueen en va fer una adaptació per una pel·lícula.

El president Abraham Lincoln va declarar la llibertat de tots els esclaus l’any 1863, la llei va entrar en vigor finalitzada la guerra civil el 1865. El moviment abolicionista fou llavor del moviment per als drets civils nord-americans.

L’Índex Mundial de l’esclavitud del 2013, el 1r informe a nivell planetari, revela que hi ha uns 29,8 milions d’esclaus, a l’Índia hi viuen pràcticament la meitat. A Mauritània s’assenyala que el 4 % de la població viu la condició d’esclavatge. Va ser l’últim estat a abolir-la, el 1981, però la possessió d’esclaus no va ser delicte fins al 2007. En els mateixos països desenvolupats, segons el Parlament europeu, a la Unió Europea hi ha 880.000 esclaus.

Aquests dies s’ha atorgat el premi Nobel de la Pau a Malala Yousafzai de qui parlàrem en l’últim número del butlletí, i a Kailash Satyarthi, un activista indi pels drets dels infants i contra l'explotació infantil. Ens n’alegrem infinitament.

Acabem amb unes paraules de 12 años de esclavitud, ben reveladores:

“Mi padre, aunque nació esclavo y trabajó en la situación desventajosa a la que mi desdichada raza está sometida, era un hombre respetado por su laboriosidad, como pueden atestiguar muchas personas que siguen vivas y lo recuerdan bien. Dedicó toda su vida a las pacíficas labores agrícolas y jamás buscó trabajo en quehaceres más insignificantes, que son los que suelen asignar a los hijos de África. Además de ofrecernos una educación superior a la que solía otorgarse a los niños de nuestra condición, adquirió, gracias a su diligencia i al ahorro, suficientes bienes inmuebles para ejercer el derecho al voto. Nos hablaba a menudo de su vida anterior, y aunque en todo momento albergó el más cálido sentimiento de generosidad, incluso de afecto, hacia la familia en cuya casa había sido esclavo, nunca entendió la esclavitud y lo entristecía que degradaran su raza. Se empeñó en inculcarnos el sentido de la moralidad y en enseñarnos a creer y confiar en Dios, que considera a las más humildes de sus criaturas exactamente igual que a las más elevadas. Cuántas veces el recuerdo de sus consejos paternales me vino a la mete cuando estaba tumbado en un corral de esclavos en las lejanas e insalubres tierras de Luisiana, dolorido por las inmerecidas heridas que un amo inhumano me había infligido y con la única esperanza de que la tumba que cubría a mi padre me protegiera a mí también del látigo del opresor. En el camposanto de Sandy Hill, una humilde piedra señala el lugar donde reposa, tras haber cumplido dignamente los deberes propios de la modesta esfera por la que Dios le asignó transitar. “