Dijous, 11 d'agost del 2016

11 d'agost de 2016

Fill meu germana meva

Feia dies que el llibre esperava ser llegit. En començar un estiu que pensàvem obert, vaig agafar-lo. El llibre es diu El rey de Bengala, de Fahim i Xavier Permantier. És una història difícil, dura, un nen de cinc anys que juga de meravella als escacs a Bangladesh,un nen que als vuit anys el seu pare ha de treure del país pel risc que corria de ser segrestat. Era el 2 de setembre  de 2008, el dia més trist, ho conta ell, de la seva vida. Un pare i un nen que ho perden tot, les persones que estimen, la terra que els és pròpia, la seva manera de viure. Un pare amb un coratge extraordinari i una responsabilitat que dóna força i marca un camí per qui llegeix el llibre. Un fet real.

 

La seva història a França és la mateixa que la de tanta gent en molts llocs del món: una lluita ferotge per sobreviure, per poder arribar a tastar una vida amb dignitat. Per sort és una història que, gràcies als escacs, té un final feliç. Gràcies als escacs?, gràcies als escacs i al bon cor de molta gent que van ajudar-los quan ja tot estava pràcticament perdut, des de baix de tot fins a dalt, perquè tothom és necessari, des de la gent més humil, més senzilla, fins als qui tenen càrrecs de responsabilitat, pertanyin al color que pertanyin. El món, la gent, necessita ajuda. I en tants sentits!

 

Abans de marxar el meu nét gran, per anar a visitar els avis, en el Bangladesh rural, vam estar, àvia i nét, parlant del país d’origen, amb els seus gairebé set anys ja ha sentit històries, explicades cadascú segons li han explicat, com el seu país era l’Índia, la independència, la guerra amb Pakistan... I àvia i nét, primer ajudats de les tovalles de la taula, i després ja d’internet, vam situar el seu país, i vam parlar dels portuguesos, la seva cosina va néixer a Portugal, de l’imperi anglès, de l’Índia, de les religions hindú i musulmana, de la independència de l’Índia, de la independència del seu país, de la guerra... I vam parlar de Gandhi  i vam parlar de Tagore. I vam parlar de Bengala i del Ganges, i de l’Himàlaia...

 

No li vaig explicar  que, quan jo tenia uns 13 anys, en el país dels seus pares, el 1970, hi va haver un cicló terrible, el cicló Bhola,  que va matar  molta gent i va deixar sense llar a milions de persones..., i no li vaig explicar que va ser una de les impressions fortes de la meva adolescència, aquelles fotos que vaig veure em van posar davant de la pobresa més brutal i em van fer molt de mal: com era possible que al món hi hagués gent que patís tant? Què era la vida? Vaig tenir la sort de ser cuidada per noies andaluses, que em van ajudar a tenir un altre sentit de la vida, i vaig saber el que era la pobresa pel que explicaven, però aquella pobresa del cicló era la devastació. Quan George Harrison i Ravi Shankar van fer un concert a Nova York per recaptar fons per a aquella desfeta, em vaig posar la cançó que hi van dedicar cent vegades, i he de dir que  em va quedar gravada a l’ànima. Com un record latent, mai no hagués imaginat que acabaria tenint dos néts bengalís.

 

El meu nét gran, quan va arribar al poble dels seus avis, va quedar desolat, quan va veure on vivia la gent, i com vivien... Amb una extraordinària afició pels animals, amb el seu bloc a la mà sempre, passa els dies dibuixant-los, mentre imagino que la seva ment intenta comprendre i integrar el que veu. En hores de defallença, quan el seguiment a Jesús es fa dur i busques força, em visiten algunes imatges, que suposo que el meu cervell guarda per als moments de feblesa. Era l’any 2004, a l’aeroport de Dhaka, era de nit, l’avió cap a Londres marxava a les 6 del matí, i ens van deixar a la nit dintre de l’aeroport per raons de seguretat. Veníem de viure un infern, els monsons havien deixat sobre les voreres dels carrers de Dhaka mils de persones que hi vivien i hi morien. El que vam compartir aquells dies és com un malson infinit del que pot arribar a ser la vida humana: el nen que dormia, nu, sobre un munt d’escombraries, i els crits dels homes demanant-me: fotografiï i que el món ho sàpiga, que sàpiga què ens passa i com  vivim!, la noia jove que cada tarda anava amunt i avall del carrer, enmig d’una multitud, parlant sola, com en un desvari, amb el seu fill de mesos en braços, l’home discapacitat, agafat a una reixa, moll, tremolant com una fulla, malalt..., tants   moments que guardo dintre meu... Però a l’aeroport viuria una última imatge que m’ha quedat gravada amb foc. Vaig anar al lavabo, i, en obrir la  porta, vaig sentir que algú em feia força perquè no  entrés, al terra hi havia una dona gran, no sé si malalta o morta...

 

L’infern existeix. I vaig prometre  que mai més no oblidaria els pobres. Vaig segellar amb aquella dona del lavabo una aliança  que, en els moments en què tot sembla que cau, la visió d’aquella dona, d’aquelles dues dones grans que havien buscat refugi en un lavabo d’un aeroport,  em fa tornar a aixecar i em dóna forces per reprendre  el camí. Per intentar allò que tan bé explicava Pagola que van fer els Reis Mags, buscar en l’humà el diví. Buscar en la vida la dignitat, al revés del que feia Herodes, que matava la vida. Dues contraposicions bíbliques que expliquen el món.

 

L’infern existeix, però el cel també. En tancar els ulls, en imaginar el món, veig mils i mils de persones que en el nostre petit planeta lluiten per fer el bé, són com llavors llençades al vent, amb el cor net i a punt per ajudar, s’aixequen cada dia i fan que la nostra vida sigui vivible. Homes i dones nobles que, des dels llocs més diferents, donen la seva existència perquè d’altres puguin tastar el pa que dóna la vida, el pa físic i espiritual. Per a mi són com una font d’aigua fresca que no em canso d’agrair: la bellesa de la bondat.

 

I quan la darrera nit caigui, i es tanquin els ulls, per començar un altre camí, aquests mils i mils de cors seran com estrelles que guiaran les últimes passes, l’última visió, l’immens bé de tantes persones al món. Per als cristians, l’última visió, la vida de Jesús feta quotidianitat, curant, ajudant-se a aixecar, dignificant, i, morint a la creu, sense que aquesta mort fos l’última paraula, sinó el principi d’un món i d’una vida diferent: les mils d’estrelles que ens acompanyen i guien els nostres camins, procurant la noblesa, la dignitat, el bé, la pau, la reconciliació per a cada una de les vides del món. L’última visió, l’última paraula: la bondat!


Encara no hi ha cap comentari

 


rW7NN Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web