Dissabte, 11 d'abril del 2015

11 d'abril de 2015

Fill meu germana meva

L’home plora, fa dos dies que no ha menjat, s’ha fet gran, està malalt, greument malalt, i no té cap ajuda, ha anat vivint a fora, al carrer, fins que nosaltres vam aconseguir poder-li pagar una habitació, vam pagar l’habitació, però l’home no sap d’on  treure els diners per menjar. Llavors es beneficia del menjar de l’associació, i quan s’acaba, s’acaba... L’home no sap on buscar-ne més,  perquè de vegades les estructures internes que sostenen les persones es fan malbé, i ja no poden ni aguantar-se, ni administrar la vida.

 

Ahir li vam podem donar uns quants diners, aquests diners que comptem una vegada i una altra per poder arribar a la gent que no té res, alguns absolutament res.

 

I és un escàndol. Ahir, però podria ser qualsevol dia, obrir la televisió, escoltar la ràdio, ahir, per a mi era un escàndol, un escàndol de tan baixa mida que no tenia paraules per poder-ho descriure. Jo, que fa onze anys que estic entre gent pobra, que cada vegada va caient més, m’escandalitza bona part de la classe política, els trobo frívols, superficials, irresponsables, per posar-hi alguns adjectius, perden el temps que els hem donat en qüestions que són un insult per a tota la gent que ho està passant tan malament. Qui són aquesta gent? , qui és el poder polític? Qui és el poder econòmic? D’on han sortit? Quina mena de persones són? Què hem fet?

 

Associacions com la nostra van bé als poders polítics i econòmics del món. Amb encerts i desencerts, com tothom, et deixes la vida buscant diners, aliments, acompanyant l’inacompanyable, de vegades fins ben entrada la nit, nosaltres ens hi deixem la vida, tapem els forats que d’altres, amb les responsabilitats que han adquirit, i no m’estic referint  al govern, no faré aquest reduccionisme, em refereixo a tota una classe política i social, haurien d’ajudar a solucionar.

 

No parlo des d’un llenguatge demagògic, que és també per a mi un altre escàndol, els que juguen amb els grans conceptes humanitaris, les boniques frases que no serviran de res, aquestes frases llançades des de lluny. Parlo des de baix, des del barranc, allà on hi viuen els que se’ls ha trencat la vida, feta miques per tantes causes dels seus països d’origen, feta miques per aquesta crisi que ens tenalla. Sé de gent al costat de la mort, sé de gent que està morint, sé de gent que ha caigut en paranoies, malalts mentals, víctimes col·laterals dels jocs dels gran senyors d’aquest món, sé de gent perquè són la nostra gent. És la meva realitat.

 

I bé tenen dret a la vida aquesta gent! Bé han vingut al món per poder viure la dignitat, el respecte, el sentit, fins i tot la felicitat! Què ens ha passat? On és la lletra morta de tants tractats i lleis escrites? On? En què ens anem convertint?  

 

No crec que en traguéssim res de demanar que un dia aquests poders anessin a les mils associacions i miressin  la gent als ulls, perquè mirant als ulls produiríem unes quantes emocions, uns quantes llagrimetes, com tantes vegades passa amb el nostre Cor Àkan, que desperta lloances per la seva integració. Emocions, tothom vol ajudar, i després ningú no recorda, tot segueix igual!

 

No en trauríem res perquè la veritat es desperta en l’acompanyament del dia a dia. La veritat brilla en el ser-hi, a baix, , al barranc de les dificultats i de la pobresa, partint-te l’existència amb aquestes persones, és després que comprens. I et fa mal com un ferro roent que la vida que ens hem construït sigui tan injusta.

 

Tenim uns responsables, no parlo només del meu país, parlo del món, tenim uns responsables econòmics i polítics, incloc els mitjans de comunicació,  aquestes persones són capaces de tirar-nos endavant?, aquestes persones tenen capacitat i voluntat de poder procurar vida per a tothom? Ho són? O hem donat al poder a una sèrie d’insensibles o d’incompetents que juguen amb les vides de tots? Què hem fet?

 

L’home que ahir plorava desvalgut potser no té massa temps de vida, i la seva vida és sagrada! Davant d’aquesta vida que es perd tothom és responsable! Els meus néts, petits, de 4 i 5 anys, d’origen portuguès-català i bengalí, quin futur tindran?  Quines garanties tinc que ells, i tots els nens i nenes,  puguin viure una vida amb sentit, plena, digna?

 

No m’agrada escriure les paraules que he escrit, prefereixo treballar i treballar, dia rere dia, ja hi ha molta gent que escriu, i ho fa magníficament bé. No és ben bé el meu paper. També sé com les coses poden ser manipulades, utilitzades... No me’ n fio del destí de les paraules.

 

Però ahir no vaig poder més, ja n’hi ha prou! Vaig ser educada a tenir  un alt concepte de l’ofici de polític, com a administrador i servidor del bé comú de la societat, sé que hi ha gent que hi deixa la vida també, sé que hi ha gent admirable, i sé que les coses són complexes, no m’agraden els reduccionismes, ni tot és només blanc o negre, entenc la dificultat de tot, l’entenc, no em crec els discursos fàcils, però la ignomínia d’una bona part dels poders polítics, econòmics i mediàtics que patim s’ha de denunciar repetidament.

 

Potser no sé trobar les paraules encertades per dir-ho, és segur, i tampoc tinc massa temps, no sóc la persona per fer-ho, ben cert, però, mirin, hi ha gent per a qui cada dia és un veritable infern, que no tenen absolutament res, i no tan sols res econòmic, sinó que les condicions mentals també les van perdent, sotmesos a un desgast que els fa perdre la vida. I, francament, deixin-m’ho poder dir: és una vergonya! 

 

 

Encara no hi ha cap comentari

 


Rv33b Entra el codi que veus a la imatge de l'esquerra:

SOBRE AQUEST BLOG

El Blog d'Àkan explica les vivències que es produeixen a l'Associació així com altres reflexions sobre immigració i altres qüestions.

CERCA AL BLOG


CATEGORIES


ARXIUS


 

Si t'ha agradat aquest blog no et perdis: Àkan - Associació de Suport i Acollida d'Immigrants
 
 
 
Disseny web