27 de febrer 2005


Eren quarts de deu del vespre i feia el mateix camí de cada dia, de sobte, l'home que va trobar la sabata en una paperera ahir s'ha posat novament davant meu... L'he observat, m'ha sorprès la casualitat..., hem anat caminant, entre l'esquena i  la motxilla duia diaris entaforats, s'ha aturat a mirar un termo que hi havia a terra i jo l'he avançat... On deu dormir? Avui també feia un fred que  penetrava els ossos... Aquesta tarda havíem estat amb dos presos, buscant, o millor somiant, futurs... Buscàvem màquines de cosir industrials i en vàrem trobar una... El pres amic s'ha fet acompanyar d'un altre pres company per valorar la màquina de cosir... Devia tenir uns cinquanta anys llargs, surt d'aquí uns tres mesos, en porta vint-i-un anys a la presó... No li costava explicar la seva història, li costava contenir les paraules..., els pares, morts en accident, quan ells eren  petits, cinc fills que queden desemparats, moltes equivocacions, un munt d'equivocacions, diu ell, i molts d'anys allà dintre, després de trenta anys va recuperant la família... Se li accentuen les paraules quan diu que l'han dut a explicar la seva vida als joves, i veu que els joves riuen sense comprendre, diu que ell feia el mateix: només la vida ensenya, però et fa pagar un preu amarg. Què pot salvar d'aquest preu tan alt que es paga? Diu que voldria dedicar els anys que li queden a fer que d'altres no caiguin en els mateixos errors que va caure ell, els joves, diu, amb força! Als joves presos se'ls ha de donar estímuls, o sigui, sentit, perquè no tornin a delinquir. Ens explica que, malgrat la presó, no ha perdut mai el temps a la vida, a la seva vida, ni quan estava a la presó, i que no ha fet res més que aprendre i aprendre allà a dintre, ens ho diu amb vehemència, perquè el creiem... La tarda era dolça i nosaltres passejàvem tot esperant que ens obrissin per veure la màquina de cosir, ell diu gairebé amb desesper: el que més mal em fa és pensar en la quantitat de joves que es podreixen allà dintre mentre els qui els portaren a la  delinqüència viuen amb totes les comoditats i luxes imaginables..., respectats de tothom, la droga, els qui hi ha darrere de tant de negoci que produeix tanta desgràcia..., pensar això em fa un mal terrible per dintre...

Arribem a la casa d'un dels nostres immigrants i, mentre observem les trenes que han fet a la filla aquesta tarda, ens explica que està passant una tarda difícil, una dona, coneguda seva a Àfrica,  l'ha trucat per dir-li si el seu home havia passat a Europa... Ell no gosa explicar-li la veritat. El seu marit, junt amb tres nens més , han mort enganxats d'un artefacte de goma que els intentava passar del Marroc a Ceuta. Com dir-ho a la seva dona? Com arribarà la notícia als pares d'aquests tres infants? Aquests dies, ahir ho dèiem, hi ha una forta pressió sobre aquesta zona, i la gent intenta passar a qualsevol preu, com sigui, afanyar-se per no haver d'afrontar l'impossible. Al cor de l'Àfrica una dona espera notícies del marit, encara no sap que no el tornarà a veure mai més, i uns pares deuen esperar ansiosos els tres fills...

Et cauen totes les teories davant de moments com aquests, viscuts, condensats en una sola tarda... Només queda el gest concret, la paraula, fer-nos una mica de companyia, no estem sols..., no estan sols, estem junts..., i continuar denunciant tota la immensa injustícia del món, efectivament: no pot ser! I no ens cansarem de dir-ho...

 

ÀKAN :: Associació de Suport i Acollida d'Immigrants

GIRONA    Tel. 650 109 133

disseny web