26 de febrer 2005


Aparcava, eren les 10 de la nit, venia de la calidesa d'una parròquia en un barri senzill, amb immigració, en una ciutat empordanesa... L'home que estava just al costat d'on jo aparcava tenia les mans posades a la paperera, en treia una sabata, la sabata era forta, consistent, segura, i ell mirava els seus peus i mesurava la sabata, ara feia uns passos, ara tornava i recuperava la sabata. A la fi, ell ha llançat la sabata i jo he acabat l'aparcament. He baixat del cotxe i jo també m'he mirat la sabata. Des que compartim la vida amb els immigrants que han viscut al carrer, i menjat sovint de les escombraries, nosaltres també ens les mirem...

Quan he començat a caminar, m'he adonat que l'home era davant meu, portava uns texans, unes esportives, un anorac verd i una motxilla... Caminava lleuger, s'aturava a totes les papereres, les mirava furtivament, escorcollava i marxava de pressa..., algun cop s'ha aturat a recollir alguna cosa de terra.

Feia fred quan hem creuat el Pont de Pedra tots dos... Un fred d'aquell que se't posa als ossos, ha agafat el mateix camí de casa meva... Me'l mirava i pensava en el moment en què la vida es trenca: quina història hi devia haver rere seu? Què li havia passat? En quin moment havia sentit que la vida, la mena de vida protegida que molts tenen, l'havia abandonat?

La gent havia sortit, som dissabte al vespre..., als carrers hi havia gent, potser anava al cinema o a sopar..., mentre, nosaltres dos fèiem camí... Quan he passat per davant del bar veí, m'he mirat la gent de dintre..., aquella placidesa dels dissabtes al vespre m'ha fet mal. Em dol la seva vida perduda. És una ferida de la qual em sento responsable... Jo coneixia l'home que estava davant meu, sabia què li passava...

Tots aquests dies de fred, al voltant dels carrers una mica laberíntics on visc, hi ha sempre gent que vagareja sola al vespre buscant un lloc per dormir, o que senzillament passin les hores... Ahir en vàrem sentir un davant d'una església, al carrer Albareda, enraonant, en romanès, em va semblar... Cridava i s'abraonava tot sol... Quants dies portava de solitud, de bogeria, de fred, de gana, de falta de tot... Quants dies li fan falta a un home per entrar en aquell desvarieig? No pot ser. Senzillament no pot ser. Els forts haurien de donar la mà als dèbils, i aixecar-se plegats...  Algú hauria de recórrer amb ulls pietosos els carrers a les nits i fer alguna cosa..., posar més mesures de les que es posen.

M'han vingut al cap algunes persones que hem conegut en acollida en un esquerp lloc municipal... Noms que ara s'han fet familiars en nosaltres, que viuen amb nosaltres, amb el nostre ajut i la seva força... Ells també van buscar en papereres, potser també van voler quedar-se una sabata forta, encara que només fos per a un sol peu... Em venia a la ment les esportives que J. em va ensenyar fa una setmana, gastades, foradades..., en aquest hivern cru...    

Avui ens arribava aquesta carta, la transcrivim...
La Asociación Pro Derechos Humanos de Andalucía, la Federación Andalucía Acoge, la Federación SOS Racismo, la Asociación Marroquí de Derechos Humanos y la Red de Asociaciones del Norte de Marruecos -Chabaka-   han constatado la crítica situación que viven las personas de origen subsahariano en  la zona de Beniunesh en la parte marroquí de la frontera con Ceuta, donde son constantes las violaciones de los derechos humanos más elementales.
Hemos podido comprobar cómo centenares de personas de origen africano que buscan solicitar asilo en territorio europeo, están en grave peligro incluso de muerte por hambre, sed y frío bajo la indiferencia de gobiernos e instituciones. Los militares instalados en la zona no les permiten el acceso ni a la comida ni al agua. Si son interceptados, son deportados a Oujda, en la frontera con Argelia, donde también malviven en terribles condiciones.
Como consecuencia de esta situación límite en estos días se están produciendo numerosos intentos de entrar a la desesperada en Ceuta saltando unas alambradas que superan los seis metros de altura.
Ante esta grave situación pedimos la inmediata actuación del gobierno marroquí solicitando el cese inmediato de la persecución y el hostigamiento de las personas africanas, así como la habilitación de ayuda para las personas inmigradas. Así mismo le trasladamos nuestra preocupación y nuestra exigencia del respeto de los derechos humanos y de los Tratados Internacionales de los que su gobierno es signatario.
A 24 de Febrero de 2005

Beniunesh, el bosc de Beniunesh, també hi hem passat llargues estones en aquest bosc amb els nostres immigrants, i hem somniat saltar la tanca, i hem estat la nena i la mare, indefenses, amb por, enmig del bosc, i hem estat agafats i deportats a Algèria, i hem tornat de nou, alguns s'aturen a mig camí ja sense forces, d'altres... moren, quants morts han vist els nostres immigrants al llarg del camí que els ha dut fins a nosaltres? Molts, molts morts! No pot ser!

 

ÀKAN :: Associació de Suport i Acollida d'Immigrants

GIRONA    Tel. 650 109 133

disseny web