14 de novembre


Realment és amb dolor que es teixeix la vida. Avui ha plogut a Girona com feia molt de temps no havia vist ploure. El riu anava ple, baixava l'aigua amb una força gairebé oblidada... Durant tota la reunió, no he deixat de sentir l'aigua caient amb un soroll tan fort que ens eixordava. Es proposava el suport a Mohamed Benaboura, una de les persones acusades en l'Operació Estany, a punt de ser extraditat a Algèria. Ha llampegat i ha tronat, un grup de cristians estàvem  reunits per parlar de temes de justícia... Jo pensava en ells, en ells quatre... A classe no han vingut tots els alumnes avui, la pluja els deu haver espantat... Tenim 4 alumnes a les nostres classes de llengua catalana que viuen en cases abandonades, en alguns llocs sense teulat on protegir-se, amb fred, humitat, pluja... Pensava en ells i m'era difícil concentrar-me. Un altre dels nostres alumnes era a l'hospital en aquells moments. Queia la nit, amb aquella tristesa, plena de dolor. Pels carrers del barri on visc, la pluja hi havia fet bassals, petites rieres, que mullaven les sabates de dalt a baix, no he pogut evitar les ganes d'arribar a casa i buscar aixopluc. He pujat l'escala i em sentia gairebé culpable, qui sap ells com estaven..., a mi m'esperava el meu recer càlid i acollidor. Em sap greu que l'associació no tingui més diners, un d'ells fa molt de temps que va de casa en casa abandonada, hiverns, estius... Han passat anys i comença a pensar si no ha arribat l'hora del retorn al país, cap somni s'ha afiançat, uns altres dos vénen del CETI de Melilla, es pensaven que trobarien feina, allotjament, i ara estan aquí, fa un mes que han començat a tastar el que és viure sense res..., un plat de menjar a La Sopa, i encara, no gràcies, moltes gràcies... No tenen res. Un d'ells estudiava fa un any Econòmiques al Marroc. L'altre és un magrebí que impressiona per la gravetat del rostre. Li endevines el drama intern que està passant. Plou encara, la pluja no calla... No sé si els nostres amics dormiran gaire avui... Estic contenta de poder-los donar uns minuts d'amor, de reconeixement, d'amabilitat, d'acollida..., a hores d'ara no els podem donar res més, però això sol potser els ajuda a seguir vivint.

Penso en els passos que han fet per arribar fins aquí. Potser van veure caure els seus mitjans de subsistència, potser van emigrar primer a algunes de les grans ciutats dels seus països, potser van veure que tampoc se'n sortien, i, quan va arribar el moment que contactes i possibilitats es van ajuntar, van fer el salt. La mundialització i la liberalització han provocat una autèntica convulsió. Potser també van veure a les televisions imatges plàcides del primer món i el van creure fàcilment abastable.  Després van viure la duresa del camí. Una organització holandesa, Units per l'Acció Intercultural, diu que des de 1993 fins a l'any 2000, 1574 persones van morir quan intentaven passar a Europa. Van morir al mar, dintre de cabines refrigerades dels camions, o a les bodegues dels ferris, ofegats pel fum. I tots els que no sabem?

La pluja cau incessant, indiferent, 4 persones amb qui comparteixo unes quantes hores cada setmana dormen sota sostres insegurs, inclements...., amb fred, sols, amb por, molta... Qui els empararà d'aquest destí?

Necessitem diners, és cert, no ho podem negar. També és cert que ja rebem ajuda, i que molts dels nostres no sé com s'ho farien per viure... No ho sé, potser també viurien al carrer.

Es clou la nit, que el somni arribi, i que no hagi d'esperar l'alba. I la pluja continua caient. Qui ens escoltarà? Qui ens donarà un cop de mà? Em truquen del Trueta, l'amic immigrant ha pogut tornar a casa, un dia, fa temps, va viure en presons horroroses, ara és molt sensible al dolor. Surten adolorits, però contents. Els han atès molt bé. Plou.

 

ÀKAN :: Associació de Suport i Acollida d'Immigrants

GIRONA    Tel. 650 109 133

disseny web