10 d'abril 2005


Era el diumenge, 10 d'abril, aproximadament cap a les 10 del vespre. Al carrer ja hi havia les bosses dels restaurants veïns..., encara molta gent a dins del bar proper a casa.

Estava agenollat a terra, enmig del poc espai que ocupa el nostre carrer, havia obert una bossa d'escombraries i menjava amb una avidesa brutal, la imatge era tan forta que a penes podies sostenir la mirada... Vaig pensar que a Dhaka havíem vist la gent embogir de gana, i morir a les voreres, però que aquella brutalitat no l'havíem vista... Més tard em vaig adonar perquè...

Vaig passar pel seu costat sense saber què fer, era un home jove, d'uns trenta anys..., arribaven els sorolls de festa d'un diumenge que ja s'acabava. Vaig recular i em vaig quedar al seu costat, ni es va immutar..., seguia escorcollant amb la poca llum del carrer que hi havia..., sense massa temps per triar agafava amb les mans i s'ho posava a la boca, no mastegava, s'ho empassava i hi tornava... Jo vaig buscar uns diners per donar-li... Era impossible passar de llarg. El vaig tocar per l'espatlla i els hi vaig donar, li vaig demanar que fossin per menjar..., ho vaig dir per dir alguna cosa..., no sabia què dir-li... Ell va aixecar el cap, portava un piercing al nas, devia ser d'un país de l'Est per l'accent que tenia, em va mirar un moment amb mirada agraïda, però plena de fam..., em va dir gràcies, va agafar els diners i va tornar a endinsar el cap a la bossa d'escombraries, de nou va omplir-se'n les mans i se les  va abocar, més que posar, a la boca...

Allò que havia quedat dels plats de sopar o de dinar en el restaurant, allò que s'havia rebutjat, per massa tips, o per vés a saber què, per a ell era un menjar suculent que el salvava de la sensació insistent i punyent de conviure amb la gana.

Vaig prosseguir el camí i tot seguia igual... Quan es veu una catàstrofe, i un home famèlic és sempre una catàstrofe per a ell i per als altres, s'esperaria que tot es confabulés, reflectís aquella catàstrofe... i no, tot seguia la seva normalitat..., potser aquella excepcionalitat que voldria pensar que és un home ple de gana a Girona, un 10 d'abril de 2005, no és tant una excepció..., potser ha començat a formar part també del nostre paisatge quotidià... Quantes vegades aquest hivern he vist homes buscant redós per dormir! Quantes vegades cal suposar que els estómacs d'aquests homes estan buits! Quantes vegades, mentre la societat assaboreix les restes d'un diumenge en un bar o amb posat avorrit a casa, tot esperant la monotonia dels dilluns, algú obre una bossa d'escombraries, plena de les restes dels comensals occidentals, i troba el seu menjar per aquell dia, com un bitllet que li permetrà arribar a la propera estació, i aguantar una mica més la intempèrie, la desprotecció, la pobresa absoluta... Cada vegada que deixi una porció de menjar al plat pensaré en aquest home, potser, quan vagi a parar a les escombraries, pal.liarà la seva fam...

No la volem aquesta indignitat... Alguna cosa s'ha de fer perquè aquest home no hagi de buscar el seu tros de pa entre les deixalles... Hi ha causes, concretes, denunciables, canviables:

"El sistema internacional de comerç no és una  força de la natura. És un sistema d'intercanvi gestionat per normes i institucions que reflecteixen opcions polítiques. Aquestes opcions poden donar prioritat als interessos dels febles i vulnerables, o als interessos dels rics i poderosos. El comerç, tal i com es gestiona ara, intensifica la pobresa i la desigualtat en el món. Les regles del joc estan pensades per mantenir el poder i els privilegis adquirits.

Els aranzels mitjans aplicats pels països industrialitzats als països en vies de desenvolupament són entre quatre i cinc vegades més alts que els aplicats al comerç entre països industrialitzats. Els països pobres representen menys d'una tercera part de les importacions als països rics, però pateixen les dues terceres parts de les importacions subjectes als aranzels més alts, de més del 15 %.

Bangladesh té uns ingressos mitjans per capita de 1.602 dòlars, i França, de més de 24.000. Uns 41 milions d'habitants de Bangladesh viuen en la pobresa extrema, per sota del mínim vital. Però a Bangladesh se li aplica un tipus impositiu del 14 %, contra l'1 % per a França. El milió de dones de Bangladesh que viuen als suburbis de Dhaka i produeixen camises per exportar-les a EUA s'enfronten a impostos comercials més de vint vegades superiors als articles exportats pels enginyers francesos i britànics.

Cartes marcades - mercat i lluita contra la pobresa
Gonzalo Fanjul Suàrez
Quaderns Cristianisme i Justícia - 129

Sí, a Dhaka no vàrem veure ningú obrint una bossa d'escombraries, però l'escena dels nens, de 2 anys en endavant, dintre dels munts d'escombraries, escorcollant, era una imatge que es repetia mil vegades, però a les escombraries del Tercer Món, molt difícilment s'hi trobin  restes de menjar..., els corbs, negres, amenaçadors voltaven sempre els enormes munts de deixalles als carrers... A Occident, alguns viuen del que la indiferència de molts deixa en els plats.  No sé què entenem per civilització, ciutadania, justícia, dignitat, humanitat..., etc, etc, etc...

 

ÀKAN :: Associació de Suport i Acollida d'Immigrants

GIRONA    Tel. 650 109 133

disseny web